Fa ja un temps que ve irrompent amb cada volta més força un moviment que fa res seria vist com una bogeria. Es tracta del denominat “household voting”, -un vot per cada llar- que seria exercit pel cap de família que, òbviament, acabarà sent un home.

La proposta és una ocurrència del teòleg i pastor Doug Wilson -cofundador de la seua pròpia denominació cristiana, la Comunió d'Esglésies Reformistes Evangèliques- qui, amb més de 170 congregacions als Estats Units, la seua pròpia universitat i la seua escola, i una editorial i un servei de streaming, s'ha convertit en un líder d'opinió, amb tot el perill que això comporta.

I és que la proposta porta amb ella l'esborrat dels drets aconseguits per les dones al llarg de la història amb sang, dolor i llàgrimes. Perquè, si en cada llar només exercix el dret al vot una persona i això ho fa el considerat “cap de família”, no cal ser un geni per concloure que serà sempre el varó qui s'arrogue eixa prerrogativa, arraconant les dones a la invisibilitat política en què vam romandre tant de temps i de la qual tant va costar eixir.

Per desgràcia, qui ja pentinem canes -o ni això- al nostre país recordarem una altra figura molt familiar a les nostres vides, la del “cap de família” o, com deia -i continua dient en algun article- el nostre Codi Civil, el “bon pare de família” com a model de conducta, hereu del paterfamilias del Dret Romà.

Conseqüència directa d'això era la necessitat que eixe varó, pare o espòs, que capitanejava la llar familiar tinguera la potestat de decidir què feien les dones que es trobaven baix la seua egida, de manera que una dona no podia obrir un compte bancari, llogar o comprar un pis, o viatjar, entre moltes altres coses, sense el seu permís oficial, una figura denominada “llicència marital” que es va mantindre vigent fins a 1975. També tenia importants conseqüències respecte a la custòdia de les filles i fills, que no foren derogades fins a 1981, ahí és res.

En aquell moment, al nostre país, no existia el dret al vot. Les dones, que el van obtindre gràcies a Clara Campoamor en 1931, a penes van poder exercir-lo uns pocs anys, des de 1933 fins a la implantació de la dictadura franquista en què, com a dictadura que era, no hi havia més possibilitat de votar que el que papà estat decidira i quan així ho fera, sense cap possibilitat de dissentir.

El reconeixement del sufragi femení va ser una llarguíssima batalla, les conseqüències de la qual començaren a plasmar-se amb el reconeixement del vot per a les dones a Nova Zelanda -el primer país a fer el pas- en 1883 en un procés progressiu que culminava a Suïssa fa a penes uns anys, en 1972. Pel camí, el ja dit de Espanya, o el cas dels Estats Units, que va reconéixer el vot femení en 1920.

Què pensarien aquelles sufragistes d'antany, que es jugaren la vida, la llibertat i la custòdia dels seus fills per aconseguir la igualtat davant les urnes? Probablement, s'estiguen removent en les seues tombes si saben d'este moviment i, sobretot, si saben que hi ha dones que el defenen. I és comprensible. No m'estranyaria que qualsevol dia s'apareguera el seu fantasma repartint paellades a tort i a dret.

Però qui no som fantasmes, no podem consentir-ho, siguem dones o hòmens. Ha costat massa arribar fins ací per a perdre-ho tot per eixos grups ultraconservadors recolzats pel president de pentinat impossible i idees encara més impossibles.

No podem baixar la guàrdia. No oblidem que, quan d'igualtat es tracta, el que no siga avançar és retrocedir.