Vivim sepultats davall una allau d'expressions que s'assemblen. Rostres retocats, suavitzats, passats pel mateix filtre: la pell sense un porus, la dent blanquejada, el somriure de catàleg, la foto insulsa. Hem aprés a ensenyar la cara a totes hores i, a canvi, hem desaprés a llegir-la.

Per això, atret per la paradoxa, m'acoste a JEOSM. Ha retratat a Pedro Sánchez, Cristiano Ronaldo, Pérez-Reverte, Almudena Grandes, Karina Sainz Borgo, Raphael, José Coronado, Carolina Yuste, Marta Fernández o Cristina Pedroche. La llista és infinita.

En la mateixa carpeta caben, sense orde ni jerarquia, la política i el futbol, la novel·la i la cançó, el cinema i la televisió. I al costat, en el mateix calaix i davall la mateixa llum, un púgil de barri sense nom, un grafiter saltant una tanca o una anciana d'un poble de Geòrgia. Per a ell, tots pesen exactament igual.

Este fotògraf ve del graffiti. De l'anonimat, de la caputxa, del nom que no és un nom, del codi del carrer. Hui retrata a escriptors, a púgils, a actors i a empresaris, però continua sent, per dins, el xic que pintava una paret i se n'anava abans que arribara ningú.

A penes penja fotos seues. Fuig, deliberadament, del focus i és prudent des d'eixa posició vital. "Sóc molt pudorós. No m'agrada estar massa exposat, i eixa part ni aconseguisc ni vull llevar-me-la, perquè vinc de l'anonimat del graffiti", em conta. Li agraïsc que acceptara esta xarrada amb una confiança que agraïsc perquè sap que no busque el titular. Busque aprendre a mirar diferent.

Un dels millors retratistes del món, s'amaga. Ell ha aprés a amagar-se i això li fa entendre com ningú al que no sap exposar-se. "Entenc perfectament a qui li costa posar-se davant d'una càmera. I llavors busque una manera, li dic: escolta, jo t'estic entenent, no vull imposar-te res, anem a trobar junts la forma que estigues còmode i que isca alguna cosa que valga la pena".

Fixeu-vos en el verb: buscar junts. No hi ha dispar, hi ha pacte. El retrat sincer, diu, no s'arranca: es negocia amb l'altre des de l'empatia.

Parlem prompte de la paraula que dona títol a esta peça i que quasi ningú ja utilitza: caràcter. Perquè el que fa JEOSM no és traure't guapo o guapa. Això és cosa dels teus pares i a voltes ni amb tota la seua fe. El que ell fa és molt més incòmode i valuós: esbrinar de què estàs fet.

I la seua definició desarma. “Tenim el concepte que el caràcter va implícit amb alguna cosa dura, arrogant, quasi perillosa. I no té per què. També la melancolia és caràcter”. Ho repetisc, perquè ahí hi ha una idea que val per deu tractats d'estètica: també la melancolia és caràcter.

No ho diu des de la teoria, ho diu des dels seus negatius. "He fet el retrat d'unes mans embenant-se abans d'un combat, i eixe retrat té una força enorme, perquè són les mans d'algú que ja t'estan contant molt d'eixa persona. O un lluitador de jiu-jitsu, tercer dan, agarrant-se el cinturó, i el cinturó rebentat de tan usat. Això ja et conta d'ell molt més que qualsevol gest d'arrogància". El caràcter, per a ell, no crida. S'escola per un detall: una bena, una corretja desfilada, una mà.

I també pels ulls cansats. "Em passa molt amb la gent major. Els últims retrats que vaig fer a Raúl del Pozo tenien una mirada melancòlica, de ja haver tornat de la història, i ahí estava tota la força de Raúl. O una foto de Vargas Llosa, amb una mirada no tan intensa, però amb certa melancolia: ahí també està el caràcter".

Per a qui es dedica a això, conclou, el caràcter "no és una cosa merament forta o agressiva, és una cosa que conta alguna cosa i que ix de dins". Al final, el seu treball consistix a esbrinar i deixar testimoni gràfic de què està feta la gent.

Fins i tot quan eixa gent, en aparença, no està feta de res. Li pregunte com se li dona pes a algú que no transmet, i la seua resposta és una xicoteta classe d'antropologia.

"Eixa persona ja està prenent una posició en el món. He treballat amb gent molt introvertida i molt extravertida, gent que es menja la càmera i gent que s'amaga d'ella. Els pocs retrats que tinc d'algú que no mira a l'objectiu és perquè eixa persona no està còmoda mirant-lo. I això ja conta alguna cosa d'ella: s'està presentant al món amb eixe gest, encara que siga de timidesa".

Blanc i negre

Per a arribar fins ahí, JEOSM fa una cosa que al profà li sembla una renúncia i és, en realitat, un art quirúrgic: li lleva el color al món. Treballa quasi sempre en blanc i negre, i no per nostàlgia de postal.

"El color distrau. Moltes vegades està ahí només per a cridar l'atenció de l'espectador; passa en el cinema, amb eixos punts de color col·locats perquè mires on volen que mires. Jo intente fugir d'això perquè l'únic que et cride l'atenció siga el gest, la mirada".

I ací està la finta definitiva, la que convertix el seu ofici en una esmena a la nostra època: on Instagram afegix color, filtre i textura fins que totes les cares s'assemblen, ell ho resta tot perquè la teua, per una vegada, no s'assemble a cap.

"Ens hem acostumat a la foto amable, bonica, a que siguen totes iguals, amb eixa mateixa textura. I de sobte vore un gest humà de veritat ens remou". Que un rostre sense maquillar ens resulte quasi violent diu més de nosaltres que de la fotografia.

Que ningú confonga eixa sobrietat amb fredor. El blanc i negre no és una renúncia al color: és una declaració sobre com és la vida. "Jo no veig el món en blanc i negre. El veig amb força, amb caràcter, amb duresa, amb sacrifici moltes vegades i amb veracitat. No el veig com eixe món happy en què tot és feliç".

I ací arribe al que de veritat admire de la seua manera de mirar. JEOSM no fotografia famosos. Fotografia persones. Un estat humà complet, mai un rang, mai un vip.

"Quina diferència hi ha entre un gos, un directiu, un polític, un lluitador de MMA, un raper, un grafiter o una actriu? Per a mi, cap. Tots són persones, i els aborde igual. No sóc gens mitòman. He estat davant de Cristiano Ronaldo, d'un president del Govern, de grans empresaris, i m'ha donat exactament igual. Els he tractat igual que a un col·lega del meu barri, o que a la gent que vaig retratar a Geòrgia. Si no mirara així, net i sense prejudici, no seria honest".

En un país que s'agenolla davant del famós, retratar un ídol com a un veí és quasi una forma d'higiene moral. Tota la seua obra, diu, "partix de l'honestedat de mirar i de retratar el món com jo el veig". Sense reverència i sense menyspreu. Sense prendre més posició que la de mirar amb tota la veritat de què és capaç.

Coneix de sobra, a més, l'altra cara d'eixa moneda: el paripé de les elits que de tant en tant es compren un poc de carrer per a poder afirmar que coneixen allò exòtic. Ho ha vist des de dins.

"Fa anys, a uns col·legues els van pillar pintant el metro de Madrid i els va caure una multa d'escàndol. A la setmana següent va aparéixer una campanya d'una operadora amb un vagó sencer pintat amb estètica de graffiti. Les marques contacten amb gent del graffiti per a connectar amb el públic del carrer, amb el de barri. No em sorprén, perquè el seu cercle és tan elitista que avorrix, i necessiten un poquet de veritat".

Eixa és, potser, la frase més demolidora de la vesprada: que per a certa gent la veritat és un producte interessant més, com un safari. "Vas a una vetlada d'arts marcials i les primeres files estan plenes de gent de fora, amb molts diners i molta fama, per als quals allò és divertit, exòtic. Per als que mouen els fils, no deixem de ser una cosa exòtica"”.

Hi ha en la seua manera de disparar una tensió que jo, en vore les seues fotos, havia confós amb adrenalina. Ell la matisa amb una honradesa desarmant. "Visc així, mai m'ho havia plantejat. En els últims anys tinc moltíssims primers plans amb una llum molt dura i una mirada molt frontal, i eixa tensió del moment és real: a voltes he retratat gent que no volia posar, que no estava còmoda, que ni tan sols em queia bé, que em mirava a vore si me n'anava d'una vegada. I jo això també ho he de transmetre".

Eixa intensitat té un mètode darrere, i és pura artesania. "Tinc dos virtuts en este ofici. Una, que em fixe en quasi tot: no se m'escapa com es comporta algú, com es col·loca, com mira, com porta la jaqueta, on posa les mans. I dos, que treballe molt ràpid, perquè valore el temps de la gent i no vull fer-lo perdre a ningú".

Ràpid és poc dir. "El noranta per cent de les meues sessions duren minuts. A Miguel Ríos el vaig retratar en vint segons. A José Coronado li vaig fer dos sèries completes en quatre minuts". Vint segons. El que tarda un a trobar les claus. Ell tarda això a trobar-te a tu.

Li pregunte pels seus mestres esperant noms de fotògrafs i em torna una llista de pintors. "Els meus grans referents no són fotògrafs, són pintors, perquè ells ja ho van inventar tot". I ho argumenta amb una comparació que desarma, de nou, per la veritat que conté.

"Passa com amb la literatura: després de llegir-te els clàssics i no cal anar-te'n als grecs. Tens a Jack London o a Conrad; li pots donar les voltes que vullgues, però ja està. Un fotògraf fa sempre la mateixa foto, igual que un autor escriu sempre la mateixa novel·la, igual que un pintor pintava sempre el mateix quadre".

Ara, si pots, t'alces creient-te la quinta essència de la bajanada, guapet.

Eixa obsessió per la pròpia empremta se la va portar de la paret. En el graffiti l'imperdonable no era que et pillaren: era copiar. "L'important era l'estil, que algú vera una pintada i sabera que era teua, posares el nom que posares, igual que un escriptor que canvia de firma i continua sent reconeixible. Si copiaves, eres un toyaco, algú sense estil propi".

Sostenir el seu li ha costat car: “molt de temps, moltes decisions, moltes pèrdues de treball, molt de dir que no, molta frustració”. I, no obstant això, ho viu amb una humilitat que descol·loca. "Em sorprén que a la gent li sorprenga el meu treball, perquè jo no estic inventant res. Faig una fotografia molt clàssica, molt del segle XX, d'Avedon, d'Irving Penn, d'Arnold Newman".

Anomena els gegants per a rebaixar-se, però el que està dient, crec, és que se sap hereu d'una tradició, i que a molta honra. Doncs sí.

Eixa tradició, en el seu cas, és el clarobscur. Qui vullga entendre per què les seues fotos pareixen quadres té ací la classe magistral. "Els millors il·luminant eren els pintors. Mira com il·luminava Caravaggio. Mira el famós triangle de Rembrandt, eixe que els fotògrafs hem replicat fins a la sacietat, que s'usa en el cinema i fins i tot en el còmic. Velázquez, Rubens... ahí està tot: com il·luminar, com compondre, com relacionar-se amb el personatge que tens davant".

De tot eixe panteó, hi ha un nom que l'encén: Goya. "Per a mi va ser el més llest de tots. Va beure de Velázquez i va acabar com Caravaggio, amb les pintures negres. Quin pintor ha tingut eixa trajectòria i després eixa treta de ficar-se ell mateix en els quadres, de fer eixos guiños. Em sembla molt més punki que qualsevol altre".

Li dol, com ens dol a tots (espere), que el tinguem tan desatés. "Em van portar fa poc a Sant Antoni de la Florida, al costat de Príncipe Pío. Tot el sostre està pintat per Goya. Tenim una capella Sixtina en miniatura feta per Goya i la majoria de la gent ni sap que existix".

I remata amb la ferida nacional de sempre: "Si Goya fora anglés o americà, estaríem farts de sèries i de pel·lícules. Però va morir tirat a Bordeus, abandonat, i després va passar allò del cap, allò de repatriar el cadàver... Tota la seua vida és una pel·lícula que no hem volgut rodar".

Permeteu-me un apunt fora d'esta entrevista. Si voleu gaudir de la història del cap extraviat del cadàver de Goya, llegiu-vos L'última mirada de Goya, de Javier Alandes. A qui, per cert, JEOSM també ha retratat.

Ell, que fa un retrat contrastat, de molta ombra, no podia beure d'un altre lloc que del Barroc. I el moment més feliç de la seua carrera no va ser un famós ni un llibre, sinó una aula de luxe.

"El més bonic que he fet va ser donar un taller de retrat en el Prado. Quatre dies, del Renaixement a Goya, passejant per les sales, parlant de la llum de Velázquez amb un Velázquez al costat, fent fotos en l'espai de Rembrandt". Un fotògraf del carrer donant classe de llum dins del Prado. No se m'ocorre millor final per a la història del grafiter anònim.

Li faig, per a acabar, l'única pregunta frívola de la vesprada, que resulta ser la més reveladora: si poguera retratar a qualsevol de tota la història, en una d'eixes sessions seues de quatre minuts, a qui triaria? No dubta ni un segon.

"A Caravaggio. Sense pensar-ho. Un tio que ho tenia tot, que es va barallar amb l'Església, al qual van voler matar, que va matar un home. El més punki del seu moment. Caravaggio en un estudi a fosques, amb un pinzell... seria la llet".

I ahí es tanca el cercle. L'home que amaga la cara, que tracta igual a un ídol i a un veí, que li roba el color al món per a quedar-se amb l'essencial, triaria retratar un assassí genial mort fa quatre segles. Perquè l'únic que de veritat li interessa, en un famós, en un púgil o en un pintor fugitiu, és el mateix: una vida intensa eixint-li pels ulls.