Tindre un fill pot ser un vertader còctel emocional per als pares. Canvis en la relació de parella, dubtes existencials, por a no ser suficient... Són moltes les inseguretats que poden sorgir arran de portar un ésser humà al món.

Encara que la societat ha avançat i la càrrega ja no recau només sobre la mare, estes continuen sent les més afectades. En concret, les mares espanyoles estan entre les més sobrecarregades d'Europa. El 78% assegura sentir-se mentalment sobrecarregada, front al 67% de mitjana en la Unió Europea, i el 42% afirma haver patit ansietat durant l'últim any, front al 32% de la mitjana europea.

Són algunes de les dades de l'enquesta europea de Make Mothers Matter, elaborada en col·laboració amb Kantar a partir de les experiències de 9.600 mares de 12 països.

L'estudi també assenyala que el 57% de les mares espanyoles manifesta problemes de salut mental, front al 50% de mitjana en Europa, mentre que el 21% referix esgotament mental o burnout, tres punts per damunt de la mitjana europea.

La falta de mesures de conciliació, la càrrega domèstica i la dificultat per a compatibilitzar treball i cures expliquen una part d'este malestar. Però no són els únics factors. Què passa quan, a més, una dona arriba a la maternitat amb ferides emocionals que mai ha pogut revisar? Fins a quin punt la infància viscuda condiciona la forma de criar, de relacionar-se amb la parella i d'afrontar l'esgotament?

Laura Gutman, terapeuta i investigadora amb més de 30 anys de trajectòria, creadora de la metodologia Biografia Humana i autora de 14 llibres, aborda estes qüestions amb EL ESPAÑOL des d'una mirada centrada en la història emocional de cada persona.

Per a Gutman, l'esgotament matern no pot analitzar-se únicament des de l'organització social o les polítiques públiques. També és necessari observar quins recursos emocionals té cada adulta quan comença a cuidar d'un bebé.

Sense recursos

"És lògic que les mares estiguem sobrecarregades", sosté Gutman. La raó, explica, està relacionada amb la pròpia naturalesa de la infància humana: "Les criatures humanes naixem molt prematures i, per tant, completament dependents dels cures materns".

A diferència d'altres espècies de mamífers, la infància humana es prolonga durant molts anys. Criar i vetlar per la supervivència d'un bebé o d'un xiquet menut exigix, en conseqüència, una gran disponibilitat i recursos afectius. El problema, segons la terapeuta, és que moltes dones arriben a la maternitat sense haver desenvolupat eixes ferramentes.

"Arribem a l'edat adulta sense eixos recursos, com a conseqüència de les infàncies que nosaltres hem viscut", afirma.

La especialista no nega la importància de les polítiques de conciliació, però considera que les relacions familiars també depenen de processos personals. "Depén de decisions molt personals i, sobretot, de la consciència que cada dona que esdevé mare tinga respecte a la seua pròpia realitat emocional", assenyala.

Eixa realitat, afig, es construïx a partir de la infància viscuda, que en molts casos va estar marcada per "la violència, el desemparament, l'abandó, les exigències o els abusos emocionals". Quan eixes experiències no es revisen, poden deixar a la persona adulta en una situació de carència emocional just quan ha d'atendre de manera prioritària les necessitats d'un xiquet.

La bona intenció no basta

Una de les frases més repetides per qui vol criar d'una altra manera és: "Jo no li cridaré com em cridaren a mi". No obstant això, la voluntat de fer-ho millor no sempre basta quan apareixen el cansament, l'estrés o la falta de suport.

"Les bones intencions són benvingudes, però no arriben", advertix Gutman. Al seu juí, és necessari iniciar un procés d'indagació personal que permeta comprendre la pròpia història i les adaptacions que foren necessàries durant la infància.

"Hem d'arribar a una mirada global i realista de la nostra història. En especial, sobre com hem hagut d'adaptar-nos durant la nostra infantesa i els preus que hem pagat per això", explica.

Des d'esta perspectiva, canviar una conducta no consistix únicament a decidir no repetir-la. També implica comprendre què hi ha darrere d'eixa reacció, quines necessitats quedaren desateses i quins mecanismes s'activen quan la persona se sent desbordada.

"El comportament humà és complex. Canviar és difícil. Necessitem suports i una mirada ampliada sobre la totalitat del nostre ésser —passat, present i futur— i sobre el nostre entorn afectiu", afirma.

La rabieta del xiquet

Quan un xiquet de quatre anys té una rabieta, la reacció de la seua mare o del seu pare no sempre pot explicar-se com una connexió directa amb una escena concreta de la seua pròpia infància. Gutman rebutja una interpretació excessivament lineal d'este tipus de situacions.

"No és una escena amb un xiquet que ens porta a alguna escena puntual pròpia", precisa. Al seu parer, el problema també partix del desconeixement general sobre les necessitats de la infància i sobre la manera en què els xiquets expressen el que els passa.

La terapeuta proposa observar cada demanda infantil des d'una pregunta més àmplia: què necessita un xiquet segons la seua naturalesa i la seua etapa de desenvolupament. "Els xiquets estan alienats a la seua pròpia naturalesa. En canvi, els adults ja estem distanciats", assenyala.

La reacció desproporcionada d'un adult davant d'una rabieta, per tant, no ha de ser literalment la veu del seu propi jo infantil. Pot estar relacionada amb la dificultat per a tolerar la dependència, el soroll, la frustració o la pèrdua de control que implica acompanyar un xiquet menut.

Autocura

L'autocura s'ha convertit en una de les respostes habituals a l'esgotament matern. Una vesprada de descans, un tractament o unes hores sense responsabilitats poden resultar beneficioses, però Gutman considera que no aborden per si soles l'arrel del problema.

"Anar a un spa no està malament", reconeix. El conflicte apareix quan eixe tipus d'activitat es planteja com una compensació per no haver-se sentit cuidada durant la infància.

"No ens hem sentit cuidades quan fórem xiquetes i creem que ara hem de resarcir-nos", sosté. En una casa amb xiquets, afig, la prioritat hauria de ser el benestar infantil, encara que reconeix que assumir eixe grau de dedicació resulta difícil per als adults.

"El món està al revés. Els xiquets haurien d'estar en el centre de l'escena, les mares acollint-los i la resta de la comunitat donant suport a les mares", afirma.

El seu plantejament no passa per negar les necessitats de les mares, sinó per situar-les dins d'una xarxa de suport. Una dona que cuida un xiquet menut també necessita ser sostinguda, encara que eixe acompanyament no hauria de basar-se únicament en moments individuals de desconnexió, sinó en una comunitat capaç de compartir responsabilitats.

La parella després dels fills

L'arribada d'un fill sol posar a prova la relació de parella. Per a Gutman, no es tracta únicament que augmenten les tasques o disminuïsca el temps disponible per a la relació. La criança pot fer visibles carències que ja estaven presents.

"L'aparició dels fills quasi sempre és una crisi existencial", afirma. La parella afrontarà millor o pitjor eixa transformació depenent de la seua maduresa, el seu nivell d'intimitat afectiva, la confiança i el companyerisme.

"A voltes ens emparellem només per l'atracció sexual o amb nivells de superficialitat alarmants. Després, és lògic que no puguem travessar junts els desafiaments en la criança dels xiquets menuts", sosté.

La maternitat i la paternitat introduïxen l'exigència de cuidar d'algú completament dependent i prendre decisions constants en un context de cansament. Si abans no existia una base sòlida de comunicació i suport mutu, les dificultats poden intensificar-se.

Recuperar la tribu

La criança en solitari és un altre dels grans problemes que envolten les famílies actuals. La idea que cada llar ha de resoldre per si mateixa les seues dificultats deixa moltes mares aïllades, especialment durant els primers mesos de vida del bebé.

"És veritat que hem perdut la tribu", afirma Gutman. Eixa absència es fa evident quan una mare es troba sola amb un bebé al qual no aconseguix calmar i no té a qui recórrer sense por a ser jutjada.

La família d'origen tampoc sempre funciona com una xarxa segura. "Solem acudir a les nostres mares, però sovint ens sentim jutjades o criticades", explica.

Per això, considera necessari construir noves xarxes entre dones que travessen experiències similars. "Hem de generar noves tribus entre mares joves. No és possible criar en soledat", defensa.