L'Hércules porta 10 anys guanyant dins i fora del camp. No juguen al Rico Pérez ni tenen aficionats per tota la província, però, a diferència del primer equip, este Hércules sí que acumula cada setmana victòries que van més enllà del resultat.

Que en un entrenament un dimecres a les 19 hores 40 jugadors i jugadores no normalitzats de totes les edats envaïsquen el camp del Poliesportiu Monte Tossal a la carrera i entre rialles és una d'eixes victòries.

El Vedasport Hércules Paralímpic celebra una dècada d'història este 2026 i, sobretot, haver-se consolidat com un lloc per als amants del futbol on caben totes les realitats.

El que va començar com una iniciativa per a oferir un espai competitiu de futbol adaptat per a persones amb dany cerebral i paràlisi cerebral s'ha convertit en un equip amb múltiples seccions que sumen 100 jugadors d'entre 6 i 74 anys.

En comprovar que moltes persones amb altres realitats quedaven excloses de la pràctica esportiva, l'equip va prendre la decisió d'ampliar horitzons i crear una escola inclusiva.

Al capdavant està Paloma Uriarte, la presidenta i psicòloga del VedaSport Hércules Paralímpic, qui cada setmana es posa al front d'una massa de xics i xiques amb una energia infinita i ganes de baló.

Un equip únic

Paloma atén este diari durant l'inici d'una de les sessions d'entrenament de l'equip i mentre esquiva com pot les cridades dels seus jugadors que volen contar-li l'última broma.

"Al final som una pinya", diu la presidenta d'un equip que ha anat creixent i donant espai a alguns jugadors que abans no podien exprimir al màxim el futbol.

"Obrim el ventall a xics i xiques amb qualsevol tipus de diversitat funcional, sempre que tinguen un poquet de ganes de fer un poquet d'esport i els agrade el futbol", explica.

Esta fase d'obertura va coincidir en 2016 amb la vinculació formal a l'Hércules, que té en este equip probablement els jugadors que més orgullosos defenen els seus colors.

"El primer és que tinguen ja un espai per a fer el seu esport preferit, perquè vivim a Espanya, un país futboler. Tenen l'oportunitat de practicar el seu esport favorit, d'anar tots uniformats i formar part d'un equip. És tot un orgull per a nosaltres portar l'escut d'Alacant per les competicions", afegix la psicòloga.

La seua participació en tornejos i lligues suma més victòries. No figuradament, sinó en forma de campionats aconseguits any rere any.

Fa dues setmanes, la secció de jugadors amb discapacitat intel·lectual va quedar primera en la lliga de la Comunitat Valenciana. Són pentacampions d'Espanya en la Lliga Nacional de Futbol 7 per a persones amb paràlisi cerebral i dany cerebral adquirit, van guanyar la passada Lliga Vistahermosa de Futbol 7 en la seua categoria amb la seua secció inclusiva, on competeixen amb la meitat de jugadors amb discapacitat i l'altra meitat normalitzats...

"Fins i tot tenim alguns esportistes a nivell de selecció espanyola en mundials i internacionals", diu orgullosa.

Més enllà de la gespa

El terreny de joc d'este equip és infinit i va més enllà de la gespa. El projecte ha creat un gran grup d'amics que disfruta junts de l'oci i l'esport.

"Fem ecorrutes, anem a la platja, fem respiració, pàdel, piscina, hoquei... I també anem a l'estadi a vore l'Hércules junts", enumera Paloma.

Hi ha jugadores i jugadors que no ixen al camp, però que són tan part de l'equip com els altres. És el cas de la més veterana, una herculana de 74 anys amb Parkinson que va a la piscina terapèutica amb l'equip com una més.

L'Hércules Paralímpic també ha superat una de les barreres més complicades: convéncer els pares del beneficiós del projecte i trencar la por inicial.

"Els papis ja formen part de la família, ja ens coneixen. Vegen que ens preocupem pels xics, que estem amb ells als vestuaris... Som una família i al final sempre pregunten si ells també poden vindre a les activitats", reconeix.

Però Paloma confessa que no és tot tan fàcil. Barrejar persones amb personalitats i diagnòstics tan diferents fa que siga "un repte treballar en equip".

Sobretot per als que tenen síndrome d'Asperger o autisme, que "van un poc més perduts en habilitats socials", indica.

L'avantatge és que el baló trenca qualsevol barrera inicial. "Anem compensant-nos uns a altres i eixa és la màgia: fem grups molt funcionals, molt divertits i ho passem genial", resumix.

Pel que fa a "recursos, institucions, ajudes i subvencions, la situació "és prou complicada", lamenta.

"No hi ha suficient visibilitat; hi ha moltíssima gent a Alacant que ni tan sols sap que existim", assenyala.

Mentres continuen donant a conéixer el projecte i obrint les portes a joves i no tan joves no normalitzats, el baló no para i ja es preparen per a afrontar la nova temporada en les seues diferents seccions i perseguir el seu trofeu més important: continuar guanyant dins i fora del camp.