La viabilitat econòmica del sector primari a la província d'Alacant travessa un dels seus moments més crítics en anys. Els productors agrícoles i la flota pesquera alacantina es troben atrapats en una pinça demolidora caracteritzada per la desbocada dels costos de producció, l'increment dels combustibles i uns preus en origen que, en molts casos, ni tan sols permeten cobrir el cost operatiu diari.

Aquesta conjuntura compromet el futur d'explotacions clau per al teixit econòmic i territorial de les comarques alacantines i també per a la sobirania alimentària de tota la província.

El sector pesquer de la província ha fet sonar les alarmes davant l'imparable encariment del gasoil. Des de pòsits fonamentals com la Confraria de Pescadors de la Vila Joiosa, un malestar que s'estén directament als ports pesquers de la Marina Alta i a la resta del litoral provincial, s'advertix que l'activitat en la mar ha arribat a nivells en què mantindre la rendibilitat resulta quasi inviable.

L'impacte és devastador en modalitats pesqueres amb un pes estratègic en l'economia local, com l'arrossegament. En un escenari habitual de treball, les captures d'un arrossegador poden deparar una venda mitjana pròxima als 1.500 euros diaris, però l'embarcació requerix un consum que ronda els 1.000 litres de combustible. Amb el preu del carburant escalant fins als 1,20 euros per litre, la factura energètica absorix fins a 1.200 euros en un sol dia, reduint a marges insignificants o fins i tot negatius el resultat de l'esforç mariner. Les organitzacions pesqueres assenyalen que el sector ha intentat assumir progressivament estos increments, però la situació actual ha sobrepassat qualsevol capacitat d'absorció estructural.

Per la seua banda, el sector agrari provincial arrossega una dinàmica de sobrecostos igualment asfixiant. Les organitzacions agràries com LA UNIÓ Llauradora han denunciat que l'increment dels béns i serveis essencials per a l'activitat agrícola situa els costos de producció prop d'un 30% per damunt dels nivells de 2020. Les despeses més determinants per a les explotacions alacantines són precisament les que més s'han encarit: el combustible agrari acumula un augment superior al 90%, els fertilitzants s'han disparat un 82% i la factura energètica ha repuntat un 48%.

En el cas dels fertilitzants nitrogenats, imprescindibles per als rendiments agrícoles, els costos s'han multiplicat de manera dràstica, amb productes com la urea experimentant fortes pujades en períodes molt breus. A això s'unixen els encariments en el manteniment de maquinària, els productes fitosanitaris i les despeses generals, una pressió que es torna insostenible durant els mesos d'estiu a causa de les elevades necessitats de reg, bombeig d'aigua i tractaments.

La crisi de rendibilitat es percep amb extrema gravetat en el sector arrosser de la Comunitat Valenciana, amb forta implantació i repercussió en la província. La combinació d'elevades minves en les collites per plagues com el cucat o la pyricularia, sumada al descens vertiginós dels preus oferits per la indústria, ha deixat els agricultors en números rojos.

Les primeres referències cotitzen caigudes de preu en origen que superen el 40% respecte a períodes anteriors. Produir un quilo d'arròs suposa actualment un cost aproximat de 0,54 euros, mentre que l'oferta de compra se situa al voltant dels 0,35 euros per quilo, obligant el cultivador a assumir una pèrdua directa d'uns 0,19 euros per cada quilogram produït. Aquesta diferència implica que el preu percebut és un 35,2% inferior al que costa produir-lo, portant molts agricultors a plantejar-se seriosament l'abandó del cultiu.

Aquesta pèrdua de poder adquisitiu contrasta amb les bretxes de preu que es generen fins arribar al consumidor. Els marges entre origen i destí arriben a percentatges extraordinaris en productes hortofructícoles i ramaders, superant el 400% en determinats casos, la qual cosa evidència la incapacitat del productor per traslladar l'increment dels seus costos al valor final de la seua collita. A aquesta problemàtica se suma l'entrada massiva d'importacions de tercers països. L'increment de les compres de cereals i arròs procedents del Sud-est Asiàtic o del Mercosur distorsiona el mercat comunitari i accentua la pressió a la baixa sobre els preus percebuts per les explotacions locals.

L'horitzó a curt i mitjà termini no oferix senyals d'alleujament. Les turbulències en els mercats internacionals de l'energia, motivades per l'escassetat de capacitat de refinatge i les tensions geopolítiques en regions clau com l'Orient Mitjà o Europa de l'Est, amenacen amb mantindre els preus del cru i els seus derivats en cotes elevades.

Davant aquesta conjuntura, el sector primari alacantí exigix mesures estructurals permanents, com l'aplicació real de les clàusules de salvaguarda europees, el reconeixement de la pertorbació de mercat, el control de les importacions deslleials i l'establiment d'un diésel professional amb fiscalitat reduïda que permeta garantir la viabilitat econòmica de l'agricultura i la pesca a la província.