Els recipients plàstics poden alliberar compostos químics que provoquen càncer, el seu reciclatge és complicat i, quan no, la seua acumulació genera illes de fem. Volem vore tot això? El cineasta Julio Pérez del Campo demostra que sí amb el seu nou llargmetratge documental, Homo Plastic. El projecte, rodat al llarg d'un any i mig, s'ha convertit de manera immediata en el títol més buscat de la plataforma Movistar+.

Assegut al costat de la platja del Postiguet, el realitzador convertit en alacantí d'adopció des de fa quatre anys, explica que este és "un treball que fem d'una manera quasi militant per a donar a conéixer l'impacte social i mediambiental dels plàstics". I valora que el dia de l'estrena "ser el més buscat en Movistar és un orgull enorme", afirma.

Per a dur a terme el projecte, Pérez del Campo ha recorregut mig món. Llocs tan distants com Indonèsia, Kènia, Bangla Desh, Hong Kong, l'Antàrtida i diverses localitzacions d'Espanya serviren per a constatar les greus conseqüències del model de consum.

"Hem estat en 13 països al voltant del món per a vore la realitat que hi havia amb els plàstics i microplàstics en cadascuna de les regions i quin era l'impacte social i mediambiental", explica el director. El rodatge va requerir un esforç personal absolut en tractar-se d'una producció de baix pressupost: "Gran part d'això ho he hagut de fer jo a soles".

Pérez del Campo matisa que el material sintètic no és destructiu per si mateix, sinó per l'ús indiscriminat que se'n fa en el mercat. "Jo crec que ara mateix no podríem viure sense plàstic; és una de les coses sobre les quals se sosté la societat del benestar", sosté el cineasta, al·ludint a avanços imprescindibles en medicina o indústria.

No obstant això, el realitzador assenyala amb duresa el vertader focus del problema. "El problema són els plàstics d'un sol ús i això és el que hem d'eradicar i el que legislativament s'hauria de prohibir", reclama amb fermesa.

Un dels aspectes més reveladors exposats en l'entrevista és l'asimetria entre el Primer i el Tercer Món en relació amb els envasos de monodosis. Mentre que en els països occidentals es perceben com un element secundari d'hostaleria, en nacions desfavorides constitueixen l'única via d'accés al consum bàsic.

"Nosaltres estem veient això des d'una situació de privilegi", adverteix Pérez del Campo. "En països del Tercer Món la gent no té diners per a comprar-se un paquet de galetes, sinó que s'ha de comprar la galeta una a una en monodosis".

En faltar sistemes de tractament de residus, el destí d'estos materials resulta desolador. "No tenen sistema de reciclatge; evidentment l'impacte en estes comunitats és terrible i és una cosa a la qual no mirem. Les seues costes estan completament inundades de plàstic", denuncia.

Preguntat per les raons d'esta ceguesa col·lectiva davant la crisi ambiental, el realitzador ho atribueix a l'egoisme intrínsec del model econòmic actual. "Tenim dins del model capitalista en què ens estem movent un gran egoisme social", reflexiona.

"Tot això ho sabem, no és una qüestió que la gent desconega, però no ens importa; preferim mirar cap a un altre costat i continuar consumint amb eixa idea que hem de consumir per a ser feliços", lamenta Pérez del Campo. Així mateix, critica la falta d'empatia cap a altres latituds: "El que li passe a algú a l'Àfrica o a l'Àsia és com que ens importa poc perquè està molt lluny, però són éssers humans igual que nosaltres".

Com a marc contextual de la investigació, el documental compta amb anàlisis d'expertes del CSIC i institucions mèdiques que vinculen la ingesta i inhalació constant de microplàstics amb patologies greus i processos oncològics. De fet, es compara esta crisi amb la inacció històrica davant el tabac, on es tardaren quatre dècades a confirmar científicament la seua relació amb el càncer.

Càncer per plàstic

"Si sabem que ara mateix hi ha càncers que poden ser derivats de substàncies que el plàstic porta i que entraren en el nostre organisme fa 20 anys, crec que és raó suficient com per a parar d'una vegada este consum exagerat", remarca el realitzador.

En el pla estrictament cinematogràfic, el director va rebutjar convertir la investigació en una minisèrie per motius creatius. "Com que no tinc la necessitat de viure del cinema, puc fer creativament un poc el que em dóna la gana", confessa Pérez del Campo. "Creguia que era molt important que la gent, només amb un 'one shot', amb un sol colp, poguera entendre quin era el problema".

Tot i valorar el paper de les plataformes digitals per a acostar el gènere al gran públic, alerta sobre la deriva comercial del sector. "Últimament anem més cap a formats de biopic o de Les Kardashian, formats més d'entreteniment, deixant un poc de costat la reivindicació social", critica qui ja aconseguí el Goya amb el documental Gaza.