Antonio Seco té 61 anys i una memòria nítida de la Ceuta on va créixer als anys 60. Va arribar a la ciutat autònoma en 1968, amb tan sols tres anys d'edat, procedent de Sidi Ifni. Allí va transcórrer la seua infància i joventut fins als 17 anys, quan el trasllat laboral de son pare va portar la família fora de la plaça espanyola. Dècades després, conta a Alacant a EL ESPAÑOL que el seu vincle amb la terra on es va formar com a persona seguix intacte.

Visites constants i el contacte amb els familiars que encara viuen allí reflectixen una realitat dramàticament diferent de la de la seua infància des de finals de juliol i que ell va poder viure en primera persona. La recent crisi migratòria i la gestió institucional de l'emergència han deixat una profunda empremta en els veïns que habiten l'anomenada perla del Mediterrani.

Si la infància és la pàtria de l'home, en la d'Antonio predominava "la diversitat i la naturalitat amb què vivíem eixa diferència". "En la meua classe, en un col·legi catòlic de Ceuta, hi havia xavals hebreus i musulmans que anaven a classe amb nosaltres i no fèiem distinció", reflexiona en recordar els seus primers anys.

Només en eixir a estudiar a la Península va comprendre la singularitat del model social ceutí: "Amb els anys em vaig adonar que eren diferents pel que fa a cultura, però a Ceuta era el més normal, allò que sempre es parla de les quatre cultures".

Durant generacions, els habitants de Ceuta van conviure també amb una constant geopolítica sorda però omnipresent. "Des de menuts teníem sempre el run-run damunt que si Marroc, que si Marroc", apunta Antonio.

Eixe "que si Marroc" es traduïa en la reivindicació que fa la monarquia alauita sobre Ceuta i Melilla, "però estaves tranquil perquè sabies que el teu Estat, el teu Govern, estava ahí per a defendre't", sosté Antonio amb rotunditat. "Esta és la primera vegada en què els ceutins s'han sentit completament indefensos, que pareixia que no hi havia Govern que els defensara", recalca.

El 30 de juliol més de 70.000 persones van entrar a Ceuta a través del pas fronterer amb Marroc i de la mar. No obstant això, els avisos ja li arribaven prèviament a través dels seus contactes a la ciutat. "Tinc amics allí que em deien que gairebé contínuament els dies anteriors anaven entrant persones a nadar, incrementant-se el nombre contínuament", recorda. "Fins que va arribar el dia gros i me'n vaig assabentar per la premsa", afegix.

Antonio tenia un viatge previst per als primers dies d'agost, lluny d'anul·lar-lo, va decidir traslladar-se a Ceuta per a donar suport als seus. "Era més important que mai estar allí. No anava a cancel·lar-lo per això", afirma convençut. En arribar a la ciutat, la imatge inicial va oferir un fort contrast entre el nucli urbà i els barris.

"Al centre de la ciutat crec que estava tot prou controlat els primers dies", explica. "Els que van entrar es van quedar a la perifèria, a les barriades més exteriors. No en vaig vore massa al centre i sí molta presència policial i militar que donava molta tranquil·litat".

La por

No obstant això, darrere d'eixa aparent contenció urbana, la por i la incertesa calaven en el sector comercial. "Les botigues estaven tancades i algun comerciant em va dir que dormia dins d'elles a la nit per por", relata.

Amb el pas de les setmanes, la presència als espais públics es va tornar cada vegada més complexa. "Al principi no accedien al centre de la ciutat, s'amagaven a les muntanyes, i després sí que han anat accedint, amb la qual cosa la sensació era de més inseguretat", observa Seco. A esta inquietud es va sumar la degradació de l'entorn urbà i la brutícia en parcs i jardins.

Tot i la tensió latent, Antonio insistix a remarcar l'empatia i humanitat que caracteritzen el poble ceutí davant el fenomen migratori. "La immensa majoria dels ceutins no tenen por perquè pensen que tots els que venen són delinqüents, sinó perquè la fam i la necessitat forcen a fer coses que normalment no farien", aclarix.

Seco compartix el testimoni d'un company de col·legi per a il·lustrar l'abast del desànim actual: "Em va dir: 'Mira, la meua família és comerciant a Ceuta de generacions. Jo és la primera vegada que estic pensant en marxar-me perquè ací estàvem bé, estàvem protegits i de sobte em sent indefens'".

En este context de malestar, gestos governamentals com el president Pedro Sánchez compartint en xarxes socials una llista de reproducció musical estiuenca van sentar com una afronta directa. "Imagina't a Ceuta com es va sentir això. Van dir: "Però què ens estan contant? Ens han deixat ací tirats i damunt ens parlen de playlist"", relata Seco.

"La sensació més gran que han sentit els ceutins, a banda de por, és la decepció davant que el seu propi Govern no haja fet res per defendre'ls i fins i tot parega que defensara els interessos del veí", reitera. La valoració general de la resposta institucional és de "absoluta deixadesa per part del Govern".

Viure al Marroc

Aquesta perspectiva crítica no prové, però, del desconeixement de la realitat marroquina. Antonio Seco va viure i treballar durant cinc anys a Rabat, una experiència que li va donar un profund coneixement de la societat del país veí. "Foren cinc anys en què vaig aprendre moltíssim sobre el país veí i em va ajudar a de veritat tindre molta estima al marroquí", remarca.

"El marroquí del carrer és una persona extraordinària, són gent boníssima. Mai he tingut cap problema". Per això, demana no confondre les dinàmiques polítiques amb la població: "No tinc res contra el Marroc com a societat, em pareix una gent fantàstica".

El suport extraordinari

Finalment, Antonio analitza l'encaix i la percepció de les ciutats autònomes en el conjunt del territori nacional. Al seu juí, històricament "a la Península es desconeix prou Ceuta i Melilla més enllà de la història de la mili".

No obstant això, reconeix el gir positiu experimentat durant esta crisi: "Sí que m'ha sorprès el suport extraordinari que hi ha hagut a la Península. Jo sempre vaig pensar que els espanyols de la Península mai donarien suport a Ceuta com ho han fet ara. M'ha paregut extraordinari".

En el balanç final queda una preocupació. Les converses amb els seus transmeten la sensació que "volen que la societat assimile que això es perpetuarà com una cosa normal i que han de viure amb això, i és al que es neguen".