En el temps de descompte d'una legislatura que es consumix després d'l'anunci de dissolució de les Corts realitzat pel president Pedro Sánchez, el conflicte de l'aigua torna a tindre un paper protagonista en la política nacional. No es tracta esta volta únicament de l'habitual intercanvi de retrets ideològics o del cronificat xoc territorial entre la conca cedent i les terres receptores del Llevant.
Esta volta, l'esclat és físic, immediat i ineludible: l'artèria principal que abasteix Alacant, Múrcia i Almeria es troba greument avariada i fora de servei, amenaçant amb paralitzar durant gairebé mig any el bombeig hídric que sosté la vida econòmica i agrària de centenars de milers d'hectàrees.
Davant este panorama crític, el Grup Parlamentari Popular ha registrat in extremis en el Congrés dels Diputats una bateria de preguntes dirigides al Govern central que no només busquen fiscalitzar l'estat real de la infraestructura, sinó despullar-se com una esmena a la totalitat a la política hídrica executada durant els últims anys pel Ministeri per a la Transició Ecològica.
L'espita que ha encés esta última batalla parlamentària és la confluència de dos fallades estructurals consecutives en el transvasament Tajo-Segura, localitzades en les zones de Liétor i Riansares. Les trencadures detectades en la conducció han forçat la Confederació Hidrogràfica del Tajo (CHT) a congelar l'enviament d'aigua, deixant en l'aire prop de noranta hectòmetres cúbics d'aigua compromesos i pendents de distribució, dels quals seixanta-cinc estaven destinats a regadiu i vint-i-cinc a garantir el subministrament domiciliari.
El que en un primer moment va ser qualificat per les instàncies oficials com una mera incidència tècnica de resolució puntual s'ha transformat, després de la revisió detallada de les fissures, en una previsió de parada forçada de quatre a cinc mesos. Esta dramàtica reestimació del calendari ha provocat una onada d'indignació entre els regants alacantins, murcians i almeriencs, agrupats al voltant del sindicat (SCRATS) i de les institucions provincials i autonòmiques (gestionades pel PP), que exigixen immediatesa en els treballs de reparació i rebutgen de ple els intents de la Confederació Hidrogràfica del Segura (CHS) per a amortir un impacte econòmic i agronòmic que qualifiquen de catastròfic.
Les preguntes firmades pels diputats del PP, encapçalats per Joaquín Melgarejo i Macarena Montesinos, van directes a la línia de flotació de la gestió ministerial. En l'escrit registrat, exigixen saber amb precisió quines actuacions concretes d'inspecció, conservació i manteniment preventiu es van dur a terme durant els últims cinc anys en els trams afectats.
Així es deslisa el sospita que l'avaria no és producte d'una fatalitat imprevisible, sinó de la indolència administrativa i de l'abandonament continuat d'una obra estratègica que frega el mig segle de servei. La iniciativa parlamentària busca traure a la llum els informes tècnics reals que justifiquen passar d'una simple alarma a una congelació de quasi mig any, al mateix temps que qüestiona de manera incisiva per què el Ministeri va ocultar en les primeres hores la gravetat real dels danys a les comunitats autònomes receptores i a les organitzacions d'usuaris.
Només uns dies abans que es confirmara el desastre tècnic en el canal, el Tribunal Suprem (TS) propinava el colp definitiu a les esperances del sector agrari llevantí en rebutjar l'últim recurs del SCRATS contra els nous cabals ecològics en el Tajo. Amb esta resolució, la via jurídica quedava totalment esgotada, ratificant la implantació d'uns cabals mínims més elevats que reduïxen substancialment els volums transvasables de manera irrecuperable.
Esgotats els tribunals, els agricultors havien començat a replegar-se cap a la batalla del suport social i la sensibilització de l'opinió pública, només per a trobar-se de sobte amb què la via física del canal quedava igualment interceptada pel formigó esquerdat i les fugues d'aigua.
Per al regadiu del Llevant espanyol, la coincidència de les resolucions judicials amb les avaries físiques encaixa com les peces d'un engranatge dissenyat per a accelerar l'agonia del transvasament. A la parada forçada pels treballs de reparació se suma l'alternativa imposada per l'administració central: recórrer massivament a l'aigua dessalada per a cobrir les necessitats urgents d'abastiment i cultiu.
Esta solució no només implica un consum energètic colossal en ple debat sobre la sostenibilitat i els costos de l'energia, sinó que multiplica el preu final del recurs, asfixiant la rendibilitat de les explotacions agràries. Per això, l'ofensiva del PP també exigix aclarir qui assumirà formalment eixe sobrecost energètic que d'altra manera recaurà sobre la butxaca de l'agricultor i dels contribuents llevantins, reclamant amb urgència un pla integral de modernització i seguretat de tota la infraestructura.
Amb la dissolució de les Corts ja anunciada i les urnes en l'horitzó pròxim, el Tajo-Segura es consolida com un dels grans temes de lluita política del país en estes tres províncies espanyoles. "Va a elaborar el Govern, un pla integral de manteniment, modernització i seguretat de l'Aqüeducte Tajo-Segura que evite que una nova avaria torne a posar en risc l'abastiment i l'activitat agrària del Sud-est?", conclou la bateria de preguntes. La resposta, en la campanya electoral.