Manuela, 70 anys, somriu en sentir el sol en la seua pell. Des que està en una residència per a persones majors a El Verger, només ix quan un treballador la passeja després d'haver demanat permís en recepció.
No va triar este lloc pel seu encant, tampoc per la seua tranquil·litat. És més, Manuela no va triar estar ara a més d'una hora de la seua família a Alacant perquè no li van deixar triar.
El passat 25 de març va haver d'abandonar sa casa d'Alacant al costat de la seua filla, el seu nét de 20 anys amb un 65% de discapacitat i la seua néta de només 6 mesos d'edat després que un fons d'inversió estatunidenc executara el desnonament. La dona, que patix artrosi avançada, assegura que no va rebre una alternativa habitacional abans de veure's obligada a marxar-se.
Manuela Correas Muñoz, en un carrer d'El Verger, on residix en un centre per a persones majors.
“Estic lluny de la meua família”, lamenta. La residència s'ha convertit en la seua nova llar després que no poguera continuar vivint en l'habitatge on residia des de feia anys.
Segons explica, l'immoble va acabar en mans d'un fons després d'una cadena d'operacions iniciada quan ella i la seua filla van tindre dificultats per a fer front a la hipoteca durant la crisi econòmica.
De propietària a inquilina
Manuela va comprar sa casa a Alacant per unes 5.000.000 de pessetes, "recorde que vam donar 500.000 pessetes d'entrada", però amb el pas del temps la situació econòmica familiar es va complicar.
La seua filla, igual que ella, treballava en mercats venent roba i complements i els ingressos no eren suficients per a mantindre el pagament de la hipoteca.
Davant el risc de perdre l'habitatge, van acudir al Banc Sabadell i van acceptar entregar l'immoble a canvi de romandre en ell mitjançant un lloguer social.
L'operació els va permetre evitar aleshores l'execució hipotecària. En aquell moment, Manuela va deixar de ser propietària, però va continuar vivint en la casa i pagant una renda. A més, segons el seu testimoni, l'acord incloïa la possibilitat de tornar a comprar l'habitatge.
“Per a evitar problemes, ho vam fer així”, explica. La dona confiava a poder continuar en el seu domicili i, si les circumstàncies econòmiques ho permetien, recuperar algun dia la propietat.
No obstant això, l'habitatge va acabar sent traspassat a un fons d'inversió americà i el contracte de lloguer social no es va mantindre.
Concretament, el Banc Sabadell va transferir a societats vinculades al fons estatunidenc Cerberus una cartera d'immobles procedents d'execucions hipotecàries.
Entre ells hi havia habitatges habitats per famílies que havien entregat les seues cases al banc i havien signat contractes de lloguer social.
En mans d'un fons
El fons que va acabar controlant l'immoble de Manuela és Promontoria Coliseum Real Estate, una societat vinculada a Cerberus Capital Management.
Segons la investigació del Sindicat d'Habitatge de Carolines recollida pel diari El Salto i a les declaracions de l'agrupació a EL ESPAÑOL, estes vivendes van ser posteriorment comercialitzades a través d'una altra immobiliària que havia pertangut al Banc Sabadell.
D'esta manera, l'entitat va deixar d'oferir a les famílies la continuïtat dels contractes i els habitatges van començar a posar-se a la venda o a reclamar el seu desallotjament. En el cas de Manuela, el procés va acabar amb el llançament de la dona i la seua família el passat 25 de març.
L'anciana afirma que durant tot este temps no va rebre una solució que li permetera continuar en sa casa. L'alternativa que li va quedar va ser traslladar-se a una residència, una opció que l'ha allunyada del seu entorn i dels seus familiars.
Manuela subjecta el llibre que està llegint.
En primer lloc, va estar un mes en una residència de majors a Mutxamel, lloc del qual es va haver d'anar per falta de places. Finalment, es va traslladar a un centre a El Verger, el qual, en col·laborar amb la Generalitat Valenciana en l'àmbit social, permet a la dona destinar 680 euros de la seua pensió de 900 en la quota mensual.
"Ací em tracten bé i ocupe els meus dies llegint i parlant amb companys, però preferiria estar amb la meua família", assegura, mentre mostra una novel·la de Carmen Mola que sosté en les mans. "M'agraden molt les novel·les policíaques", confessa amb un somriure.
Una vida en mercats
Abans d'instal·lar-se en la residència, Manuela portava dècades treballant en els mercats de la província. Durant anys va recórrer distintes localitats per a vendre al costat de comerciants belgues i francesos. "Recorde amb estima el mercat de Torrevella", assegura amb un somriure.
Els dimecres anava a Benidorm, després a El Campello i, més tard, a Alacant. També va treballar a Campoamor, Torrevella, Santa Pola i Sant Vicent del Raspeig. La seua rutina estava vinculada als desplaçaments, els llocs i el contacte diari amb altres venedors i clients.
“M'agradava practicar el francés en el mercat amb els belgues i els francesos”, relata. Manuela va arribar a Espanya amb 11 anys, després d'haver passat part de la seua infància a França, i des de llavors ha desenvolupat pràcticament tota la seua vida al país.
Ara, no obstant això, ja no pot mantindre aquella activitat. L'artrosi avançada limita la seua mobilitat i l'expulsió del seu habitatge ha afegit una ruptura a la seua situació personal, ja que ha perdut el domicili on residia i també la proximitat amb la seua família.
Mentre espera la seua pròxima operació en la cama, no perd l'esperança de tornar a viure algun dia amb la seua família. "Fa anys em vaig apuntar a la llista per a tindre una vivenda social, però continue a l'espera", confessa, mostrant el seu caràcter previsor quan ja estava travessant un gran període d'incertesa sobre el seu futur en el seu pis.
Més llars
El cas de Manuela no és aïllat. D'acord amb una investigació del sindicat d'habitatge publicada pel diari El Salto, almenys 26 famílies d'Alacant havien acudit al Sindicat d'Habitatge de Carolines després de rebre amenaces de desnonament per part de Coliseum.
La majoria de les llars estaven formades per persones majors, famílies amb fills o persones amb malalties cròniques o algun tipus de discapacitat.
La venda d'habitatges habitats genera una situació especialment difícil per a qui residix en ells. Les famílies no només afronten la pèrdua de la seua llar, sinó també la dificultat de trobar una alternativa en un mercat marcat pels preus elevats, els requisits d'accés i la falta de lloguers assequibles.
En alguns casos, els afectats han intentat recomprar els habitatges per a evitar el desnonament. No obstant això, segons el sindicat, les negociacions s'han trobat amb obstacles i condicions econòmiques difícils d'assumir.
“No volia acabar així”
Manuela assegura que mai va imaginar que acabaria vivint en una residència amb només 70 anys després d'haver treballat durant dècades i d'haver intentat mantindre sa casa.
La dona no només denuncia la pèrdua de l'habitatge, sinó també la falta d'una opció que li permetera romandre prop del seu entorn.
"A vegades ve la meua filla a vore'm però és difícil perquè té al seu càrrec el seu fill amb discapacitat i no té molt de temps lliure", lamenta.
La seua història resumix el recorregut de moltes persones que, després de perdre la propietat de sa casa durant la crisi econòmica, van acceptar un lloguer social per a romandre en ella i van acabar enfrontant-se anys després a un nou desallotjament.
Per a Manuela, l'habitatge no era únicament un immoble. Era el lloc on havia viscut, treballat i construït la seua vida. El 25 de març, eixe vincle va acabar per una decisió empresarial presa a centenars de quilòmetres de distància.