Esta mateixa setmana es commemorava el dia de les escriptores. Es tracta, per a qui no ho sàpia, d'un dia temàtic que se celebra el dilluns més pròxim al 15 d'octubre, data del naixement de Santa Teresa de Jesús.
Aquesta commemoració va nàixer en 2016 per iniciativa de la Biblioteca Nacional en col·laboració amb la Federació Espanyola de dones directives, executives, professionals i empresàries i l'associació Clàssiques i modernes, i té com a fi la visibilització del treball de les dones en la literatura, la recuperació del llegat de dones escriptores i la fi de la discriminació històrica que les dones escriptores han patit al llarg de la història.
No cal dir que esta commemoració em toca especialment, per quant que soc dona i escriptora, i també, per què no dir-ho, teresiana de formació, que això sempre deixa pòsit. Però, més enllà de les implicacions personals, crec que és una bona ocasió per a fer una crida a la reflexió.
Des de sempre, però potser ara amb més força, hi ha qui protesta per la instauració d'esta celebració, al·legant que la literatura és literatura, la escriguen hòmens o dones. I, encara que en el raonament puguen tindre raó -que la literatura és una, siga quin siga el sexe de qui la firma-, la conclusió és enganyosa.
No es tracta de reivindicar com una categoria pròpia la literatura de dones -es referisca a qui l'escriu, a qui la consumix o, com ocorre normalment, a ambdues conjuntament- sinó de valorar les obres de dones que, precisament per ser-ho, han sigut menyspreades com si es tractara d'una categoria menor, o poc menys.
De fet, encara podem vore col·leccions on la literatura 'de dones' és considerada com un gènere a banda, com si les escriptores no poguérem publicar obres de narrativa històrica, ciència-ficció, novel·la negra o qualsevol altra exactament igual que els nostres congèneres hòmens.
Per descomptat, esta espècie sol anar lligada a determinats continguts que en el seu dia es digueren “novel·la rosa” i hui s'emmarquen en la literatura romàntica, com si a les dones només ens interessara l'amor i el desamor. És a dir, el “foren feliços i menjaren perdius” de tota la vida que, hauria de ser un principi i no un final. De fet, ma filla em preguntava quan li contava algun conte i acabava així: d'acord, i després, què?
Entre qui rebutja el fet que se celebre el dia de les escriptores, sol utilitzar-se un mantra que servix per a qualsevol commemoració que tinga a vore amb igualtat i dones: I quan se celebra el dia dels escriptors?
La resposta és òbvia, perquè el dia dels escriptors se celebra tots els dies per quant que sempre ha sigut seua la condició d'escriptor i les dones han hagut de lluitar a colzades per guanyar-nos el nostre lloc, havent d'utilitzar algunes un pseudònim masculí perquè les publicaren o se les prenguera de debò.
Per si algú dubta del que dic, contaré una anècdota personal. Fa un parell d'anys, quan estava firmant en la Fira del llibre exemplars d'obres que tracten de dones en la història de València, diversos hòmens que compraven el llibre deien, com si hagueren de donar explicacions a algú, que el llibre era per a la seua dona, per a la seua germana o per a la seua mare.
No fóra cas que algú pensara que un senyor s'interessava per les dones que havien fet coses notòries al llarg de la història. Faltaria més. Una cosa que, per descomptat, no ocorre si una dona compra una novel·la històrica sobre Juli Cèsar, Napoleó o Einstein.
La cosa és tan perversa que fins i tot un trio d'hòmens ha utilitzat el nom d'una dona per guanyar-se la simpatia de qui fa un lloc especial en les seues lectures al que escriuen les dones per a compensar una discriminació històrica.
Així que esta commemoració és precisa, i ho continuarà sent mentre passen estes coses. Tant de bo no ho fora. A pesar del bé que escriuen moltes dones, sense cap dubte.