Què diria Pedro Sánchez si li preguntaren en què ha millorat realment la vida de les famílies valencianes durant els seus mandats? Probablement, respondria amb una sèrie de dades macroeconòmiques, preparades per a l'ocasió pel seu exèrcit d'assessors, que poc tindrien a vore amb la realitat que viuen cada dia la major part de famílies en esta Comunitat.

La política es pot explicar de moltes maneres, però els ciutadans solen trobar l'explicació en aspectes com quant costa omplir la nevera, pagar el lloguer, omplir el dipòsit del cotxe o ajudar un fill a emancipar-se.

I, a més, la comparen amb la nòmina o la pensió amb què han d'arribar a fi de mes, amb una quantitat que perd capacitat de compra i amb els impostos que ixen de la seua butxaca. I és ahí on el discurs del Govern xoca amb la realitat quotidiana.

L'economia no es mesura només en dècimes de creixement. Es mesura en la vida que es poden permetre els ciutadans. Les últimes dades de l'IPC tornen a encendre les alarmes. En setembre, amb dades de l'INE, els preus augmentaren quasi un 5% interanual en la Comunitat Valenciana. L'habitatge i els subministraments pujaren un 7,7 %, mentre que el transport va registrar un increment del 10,4 %.

Són xifres que reflectixen la pressió considerable que suporten els pressupostos de les llars. Valga com a dada que, des de l'arribada de Pedro Sánchez al Govern, el preu dels aliments ha pujat al voltant d'un 40 % i el de l'habitatge, un 70 %.

Darrere de cada percentatge hi ha decisions que les famílies es veuen obligades a prendre. Hi ha qui renuncia a eixir a sopar o a gaudir d'unes curtes vacances, qui retrassa una compra necessària i qui fa malabars per evitar que les despeses superen els ingressos.

I hi ha joves que treballen, s'esforcen i continuen sense trobar un habitatge que puguen pagar per aconseguir eixa tan anhelada independència. No n'hi ha prou amb dir que l'economia creix. Cal preguntar-se com es reparteix eixe creixement i si arriba a qui sosté el país amb el seu treball. Perquè tindre ocupació hauria de ser una via per a viure millor, no una carrera permanent que no garantix arribar a fi de mes.

A això, cal afegir que la recaptació tributària ha assolit xifres rècord en els últims anys, amb una sobrecàrrega dels contribuents que no es traduïx en una millora dels servicis públics, sinó, al contrari, coincidix amb un deteriorament de prestacions bàsiques.

Hi ha una dada que reflectix amb claredat el colp fiscal que suporten els espanyols: el Govern ha pujat els impostos en més de cent ocasions, aconseguint una asimetria difícilment explicable: amb Sánchez paguem més impostos i rebem pitjors servicis.

Les famílies valencianes no necessiten que ningú els explique que existixen dificultats internacionals, que l'energia influïx en els preus o que hi ha factors econòmics que cap Govern controla completament.

El que necessiten és que qui governa utilitze les seues competències per a alleujar eixes dificultats, facilite l'accés a l'habitatge, millore la productivitat i faça que treballar siga suficient per a poder tindre una vida digna. No obstant això, després del pas del Sanchisme, les famílies són més pobres com a conseqüència de l'encariment dels aliments, de l'habitatge i de la pressió fiscal.

Per si tot això fora poc, l'esquerra torna a recórrer a la vella estratègia de la por. El recurs és ara fer por als nostres majors amb l'amenaça que, si governa la dreta, perdran les seues pensions.

Quan falten arguments, alguns preferixen agitar fantasmes. Jugar tan burdament amb 9,5 milions de ciutadans -també votants- és una irresponsabilitat que traspassa tots els límits. Les pensions són el fruit de tota una vida de treball, esforç i cotitzacions, no una concessió de cap Govern ni patrimoni de cap partit.

Són un dret que hem de protegir i una responsabilitat que hem d'exercir amb rigor. I, per descomptat, el Partit Popular defensa que la millor garantia per als nostres majors és un sistema públic de pensions sòlid, sostenible i capaç de preservar el seu poder adquisitiu.

Governar no consistix a acostumar les famílies a viure pitjor, sinó a treballar perquè puguen viure millor. I no oblidar que, darrere de cada xifra, hi ha milions d'espanyols que mereixen alguna cosa més que fer comptes per arribar a fi de mes.

Carlos Gil és secretari autonòmic de Política Institucional i Cohesió Territorial de la Generalitat Valenciana i secretari general del PPCV