Tots hem vist o hem sentit parlar de la sèrie Joc de trons. Una sèrie en la qual moltes famílies, amb interessos diferents i aspiracions dispars, s'enfrontaven o s'aliaven en funció de les situacions que s'anaven produint. Fins i tot en alguns moments els enemics s'ajuntaven per a enfrontar-se a una amenaça comuna. I, com en tota guerra (compte que ve spoiler), al final tots perden. Uns molt o moltíssim i altres… tot.

En Joc de Trons, famílies amb interessos enfrontats pactaven quan apareixia una amenaça major. En el mercat mundial de l'energia ocorre una cosa semblant: canvien les aliances, canvien els proveïdors, però hi ha una realitat que acaba imposant-se a tots. "S'acosta l'hivern".

Com si del lema de la casa Stark es tractara, esta frase resumix bé la preocupació actual pel que fa al mercat del gas. Hi ha reserves limitades, proveïdors conflictius i necessitat, molta necessitat. I el fred ve de camí.

Sovint em pregunten sobre com evolucionarà el preu del gas i de l'electricitat a curt, mitjà i llarg termini, com afecta això de les guerres llunyanes a un país com Espanya, qui guanya i qui perd amb tots estos conflictes i per què les conseqüències de la guerra d'Ucraïna han sigut diferents a les d'Iran.

La veritat és que la resposta és més senzilla del que sembla sempre que l'interlocutor conega les variables que regixen el comportament de l'energia en totes les seues formes: generadors-rutes-consumidors. Amb coneixement profund d'estos elements és senzill respondre a les preguntes esmentades anteriorment. Pot ser que eixe coneixement no siga tan senzill.

Des de 2022 amb la guerra entre Ucraïna i Rússia hi ha molts aspectes que recorden a la sèrie dels dracs. Condemnem l'atac rus sobre Ucraïna, però no parlem del que vam fer mal abans d'eixa invasió per a evitar eixe conflicte. Critiquem amb duresa Rússia, però no ens atrevim a entrar en guerra amb ella.

Ajudem Ucraïna, però amb cautela per a no enfadar el gegant rus. Imponem sancions econòmiques a poc a poc que molesten, però no ofeguen la superpotència energètica. És obvi que Europa no vol entrar en una guerra armada amb el país més extens del món perquè això seria catastròfic a tots els nivells.

El sentit comú de l'OTAN dicta estes normes de pressió, però sense agressió armada directa. És qüestió de cordura. Però econòmicament la guerra es lluita, en altres termes. En termes denominats GAS (i petroli). Així de senzill. NO hi ha més ni menys.

I des d'aleshores hem treballat per a dependre menys de Rússia i poder tindre com a proveïdor principal EEUU amb GNL el que ens ha obligat a reforçar la capacitat de regasificació europea.

La pregunta és si EEUU és un país molt més fiable com a proveïdor. En estes situacions les famílies dels set regnes es miren de reüll per a teixir aliances conscients que eixe equilibri és fràgil perquè tot pot trencar-se en qualsevol moment.

El gas emmagatzemat té dos preus: el que paguem quan el comprem i el que estem disposats a pagar quan temem que puga faltar.

En 2022 hi hagué un moment de pànic que va portar la UE a intentar omplir el seu emmagatzematge de gas de manera agressiva quan s'acostava l'hivern. Esta ansietat va disparar preus del gas i va generar uns pics de preus històrics que va afectar molt també a la generació d'electricitat pels cicles combinats. Hem aprés que omplir els dipòsits és important, però s'ha de fer a poc a poc o el problema no es resol, sinó que s'agreuja.

En este moment tan delicat Espanya es va posicionar sense explicacions a favor de Marroc amb el Sàhara i es desata una crisi amb Algèria, el nostre principal proveïdor de gas per tub. Açò va tindre conseqüències amb els contractes de subministrament i per descomptat amb el preu. Ens plouen els problemes com a la casa Stark després de la Boda Roja.

I ara per si fóra poc afegim un conflicte bèl·lic entre EEUU i Iran que ha bloquejat durant mesos el flux de gas per l'estret d'Ormuz. El bloqueig d'Ormuz afecta aproximadament una cinquena part del comerç mundial de gas natural liquat (GNL).

El tancament d'Ormuz no implica automàticament una falta física de gas a Europa, però sí tensiona el mercat mundial de GNL i, per tant, els seus preus. A este conflicte s'hi va sumant el tancament de Bab el Mandeb i l'oleoducte East West que donava eixida a la mar Roja el que demostra que les estratègies d'estrangulament del flux de gas i petroli són clares dins del conflicte bèl·lic.

I davant un escenari d'escassetat augmentar la demanda per a omplir reserves és tirar llenya al foc. Però necessitem garantir les reserves perquè… s'acosta l'hivern.

Expliquem com s'ha gestionat l'emmagatzematge de gas d'Europa i la situació actual:

Davant la necessitat d'omplir reserves, augmenta la demanda europea de GNL, el que implica competència Europa/Àsia que acaba, com és normal en un mercat lliure, en major preu del carregament marginal que acaba sempre en pressió sobre TTF i preus internacionals; és a dir, puja el preu.

1. Europa utilitza l'emmagatzematge com una bateria: carrega a l'estiu i descarrega a l'hivern.

2. Després d'uns 2023-24 excepcionalment còmodes, 2025 va deixar una situació més ajustada i Europa va arribar a març de 2026 amb només al voltant del 28%.

3. Just aleshores apareix la crisi d'Iran i Ormuz, que retira aproximadament una cinquena part del GNL mundial i encarix la reposició.

4. Europa aconseguix tornar a omplir els seus dipòsits fins a aproximadament el 69% a mitjan setembre, però continua per davall dels nivells excepcionalment elevats d'anys anteriors.

5. Ara apareix el dilema: com més agressivament intente Europa reomplir els dipòsits, major serà la demanda mundial de GNL i potencialment major la pressió sobre els preus.

6. I quan comence l'hivern, el flux canvia de sentit: Europa deixa progressivament d'acumular i comença a consumir les seues reserves.

Europa no s'està quedant sense gas. El risc està en arribar a l'hivern amb menys coixí precisament quan reomplir eixe coixí és més difícil i més car.

Els emmagatzematges permeten ajornar el problema; no fer-lo desaparèixer. Si una crisi d'oferta dura massa, arriba un moment en què cal triar entre consumir la reserva o competir en el mercat mundial per a reconstruir-la.

L'important visualment és el desplaçament cap avall de tota la corba. Europa va acabar l'hivern 2022/23 al voltant del 56% i va aconseguir l'extraordinari 99,4% l'1 de novembre de 2023. En 2024 va tornar a aconseguir el 90% ja el 19 d'agost i estava al 95% l'1 de novembre.

En 2025 l'hivern va ser molt més exigent: l'1 d'abril quedava 34,3%, enfront de 59,0% en 2024 i 55,5% en 2023. És una dada especialment sòlida perquè ACER publica directament eixa comparació històrica a partir d'AGSI+.

I en 2026 Europa va arribar al mateix punt amb només 28,1%. És a dir: la guerra d'Iran no provoca el baix punt de partida; Europa ja arribava amb els dipòsits baixos quan comença el conflicte. El que la crisi complica des de març és el seu reompliment.

Espanya està un poc millor que Europa:

Ací hem de destacar una cosa que pot sorprendre el lector: Espanya està millor situada que la mitjana europea, encara que tampoc està en nivells extraordinàriament alts.

La dada de tancament que tenim hui és especialment útil: a 15 de setembre de 2026, la UE disposa de 777,03 TWh i està al 68,67%, mentre Espanya té 26,32 TWh i està al 73,44%.

A més, Espanya tenia fixats per a 2026 objectius obligatoris del 53% l'1 de maig, 64% l'1 de juliol, 80% l'1 de setembre i 90% l'1 de novembre.

Font BOE: Orde TED/306/2026, de 31 de març, per la qual es modifica l'Orde TED/72/2023, de 26 de gener, per la qual es desenvolupen els procediments necessaris per al compliment de l'obligació de manteniment d'existències mínimes de seguretat de gas natural.

El vertader termòmetre d'una crisi energètica no és només quant gas queda als dipòsits, sinó quant costa convéncer el següent metaner perquè vinga a Europa.

Hi ha una conseqüència interessant: Espanya no va aconseguir l'objectiu del 80% de setembre, encara que manté una posició relativa millor que la UE. Açò no equival per si sol a un problema de subministrament; la Comissió Europea assenyala que, tot i que els emmagatzematges europeus estan per davall d'anys anteriors, no aprecia actualment un risc immediat de seguretat de subministrament, gràcies, entre altres coses, a la diversificació, major capacitat d'importació de GNL i menor demanda europea.

La Comissió Europea acaba d'assenyalar que, tot i els menors nivells d'emmagatzematge i que la producció qatarià de GNL continua detinguda, no aprecia per ara un risc immediat de subministrament per a l'hivern, encara que reconeix una elevada volatilitat de preus.

Menys gas emmagatzemat no significa automàticament escassetat física, però sí reduïx el coixí i augmenta la sensibilitat del mercat davant un hivern fred o una prolongació del xoc d'oferta.

Si a això sumem que EEUU té “assumptes pendents” amb Europa, sent el proveïdor del 35% de tot el nostre gas la negociació va canviant de to.

Quan un es senta a negociar ha de tindre clars alguns aspectes si vol eixir victoriós. Altrament com va passar en la negociació del pont entre Robb Stark i Walder Frey la cosa acaba com el rosari de l'aurora.

1. Quin resultat desitge obtindre i quin és el mínim que he d'aconseguir?

2. En què puc cedir i en què no?

3. Quina és la posició (geoestratègica en este cas) amb la qual arribe a eixa negociació?

4. Quines bases negociadores tinc per a aconseguir l'èxit?

És molt rellevant analitzar la posició d'EE.UU. en este moment en els punts 3 i 4:

• Té més petroli que mai donada la posició a Veneçuela.

• S'ha convertit en els últims anys en el principal exportador de gas del món.

El creixement ha sigut dràstic: abans de l'any 2022, el gas d'EE. UU. representava menys del 5% del consum total a Europa. La desconnexió dels gasoductes russos va obligar Brussel·les a triplicar les compres a les terminals americanes, transformant completament la geopolítica de la regió. Entre el 55% i el 68% de tot el Gas Natural Liquat (GNL) exportat pels Estats Units té com a destí Europa, la qual cosa suposa el 35% del total del GNL que consumix la UE.

La dimensió del xoc va quedar clara quan els països membres de l'Agència Internacional de l'Energia van acordar alliberar 400 milions de barrils de reserves petrolíferes d'emergència per a contindre preus (mentre contenia l'alé), la major operació coordinada d'este tipus de la seua història. Però les reserves tenen una limitació evident: esmorteixen el colp, no eliminen la causa. I el que hui s'allibera, demà caldrà reposar-ho.

Si a això sumem que el 20% de gas ha deixat de fluir per Ormuz, que s'han danyat moltes instal·lacions de Qatar per bombardejos iranians que no es podran posar ràpidament a funcionar amb produccions de 2025, l'escenari es va complicant com passava a la casa Stark temporada rere temporada.

La creixent dependència europea del GNL estatunidenc introduïx inevitablement una nova variable en una relació transatlàntica en la qual ja conviuen defensa, aranzels, bases militars, Groenlàndia i energia. No significa que Washington vaja a utilitzar el gas com a arma negociadora, però sí que Europa ha d'incorporar eixa dependència a la seua anàlisi estratègica.

De moment sabem que Venture Global vendrà grans quantitats de GNL a China Gas a partir de 2030. Notícia del 15 de setembre de 2026. Malgrat la taxa del 15% que la Xina té amb EEUU en la comercialització de gas natural liquat i altres productes, la seua companyia China Gas ha decidit tornar a comprar gas a EEUU.

L'acord no amenaça hui el subministrament europeu, però recorda una cosa important: el GNL estatunidenc no pertany a Europa. És una mercaderia global i els seus productors busquen contractes allà on troben compradors

En els primers dies de l'any es van arribar a vore preus puntuals en el mercat spot pròxims als 26,70 €/MWh. El pic més alt de l'any s'ha aconseguit recentment, l'11 de setembre de 2026, quan el contracte de futur de gas TTF va tancar en 79,52 €/MWh i, a curt termini persistixen factors capaços de mantindre una elevada pressió sobre els preus.

La geopolítica de nou se centra en l'energia. Una vegada més.

S'acosta l'hivern. I el gas és necessari per a tindre calefacció, electricitat i mantindre el nivell competitiu de la indústria europea. I les decisions actuals d'Europa, d'Espanya, d'Iran, la Xina, EE. UU. i de la resta de països marcaran el futur a curt termini.

Europa té gas. Té capacitat per a importar-lo i té infraestructura per a afrontar l'hivern. El que ja no té és l'extraordinari coixí de seguretat de 2023 i 2024. I quan disminuïx el coixí mentre augmenta la competència mundial pel GNL, la seguretat energètica té un preu. La pregunta este hivern probablement no serà si hi haurà gas. Serà quant haurem de pagar per garantir que n'hi haja.

De moment el preu del gas i de l'electricitat s'ha disparat i vore'm com afecta això a la competitivitat del “Vell Continent” i a les inversions futures.

Com va dir Ramsay Bolton: “Si penses que això tindrà un final feliç, és que no has estat prestant atenció”.

Manuel Argüelles és enginyer industrial i ex director general d'Energia i Mines