Hi ha frases que naixen com una ocurrència de corredor i acaben revelant la esquerda per on s'escola tota una doctrina. "Executius en el fang" és una d'estes.

Quan l'imaginari col·lectiu dibuixa la figura d'un alt directiu, sol recórrer al clixé gastat: la moqueta tova, el despatx a l'última planta amb vistes al skyline, la corbata impecable i eixa ganyota de suficiència que transmet la falsa il·lusió que tot està baix control en una diapositiva de PowerPoint.

El fang, en canvi, pareix reservat per la tropa: per a qui baixa a la trinxera a barallar amb el proveïdor que no complix, per a qui renegocia el pressupost que es dessagna o per a qui resol, a les onze de la nit, el nyap que a les nou del matí lluïa perfecte en la presentació del consell.

No obstant això, governar una organització —siga un gegant de l'Ibex o una maquinària electoral— consistix, de manera irremeiable, en això: en embrutar-se les sabates.

La política coneix bé eixa servitud, encara que en els últims temps parega haver patit una amnèsia severa. Una campanya electoral no és més que un projecte d'enginyeria operativa extrema: una cursa contrarellotge en la qual es creuen pressupostos milionaris, logística implacable, crisis reputacionals, ciberseguretat i anàlisi massiva de dades. Amb un agreujant que faria tremolar qualsevol director d'operacions: la data d'entrega és innegociable. En les urnes no hi ha pròrrogues ni excuses administratives.

Durant dècades, els partits han professionalitzat extraordinàriament l'embolcall. Arribaren els sociòlegs, els experts en demoscòpia, els assessors d'imatge, els estrategs de xarxes socials i els especialistes en big data. La política moderna ha aprés a disseccionar el cervell de l'electorat amb una precisió quirúrgica que frega l'obsessió.

Però, en eixe afany per perfeccionar l'espectacle, la política s'oblidà de la tramoya.

Ens hem tornat mestres en l'art de seduir el votant, però profundament analfabets a l'hora de gestionar la màquina encarregada d'aconseguir-ho. Un estrateg brillant pot donar amb l'eslògan perfecte. Un creatiu pot dissenyar un spot enlluernador. Un analista pot assenyalar el nínxol de vot clau. Però, al final del dia, algú ha de fer que milers d'engranatges invisibles giren a l'uníson i sense marge d'error. I eixe algú no necessita haver llegit Maquiavel: necessita saber dirigir.

La política internacional ja ens ha deixat pistes evidents d'esta metamorfosi. En 2008, David Plouffe convertí la candidatura de Barack Obama en una màquina de precisió quasi industrial. Quatre anys més tard, Jim Messina elevà l'aposta al transformar la reelecció en una organització científica orientada a la mesura, la tecnologia i el rendiment de la dada. Un model que el mateix Messina exportà amb èxit al Regne Unit i que Emmanuel Macron replicà en 2017 amb En Marche!, demostrant com una estructura política nascuda del no-res podia escalar fins a reunir prop de 300.000 militants en qüestió de mesos.

Cap d'ells necessita l'etiqueta retrospectiva d'Interim Manager. El realment revelador és la lògica que subjau en els seus mètodes: importar talent especialitzat, autoritat operativa i capacitat executiva per a posar-los al servici d'una organització sotmesa a una pressió asfixiant i a un calendari implacable.

És ací on emergeix la figura de l'executiu temporal. Un directiu de veritat no desembarca en una seu de partit per a fer carrera orgànica, adular el líder de torn o buscar recer en una llista electoral. Entra per a complir una missió: ordenar el caos, executar, optimitzar recursos i marxar-se per on ha vingut.

Traslladem eixe rigor a l'ecosistema d'una campanya. Imaginem un director financer amb plens poders de controlling, capaç de fiscalitzar fins a l'últim euro; un director d'operacions —COO— capaç de traduir les ocurrències del comité d'estratègia en un pla operatiu impecable; o un responsable de transformació digital que imposa ordre en la ciberseguretat i els processos de dades. Professionals sense ambició d'escó ni ganes de fer corredor. Executius l'únic salconduit dels quals per a l'encàrrec següent siga, simple i planerament, haver entregat resultats impecables en l'anterior.

D'això tractarà precisament esta sèrie: d'explorar eixes campanyes presidencials als Estats Units que començaren a funcionar com a multinacionals tecnològiques; de directors obsessionats amb la mètrica i la disciplina; d'estructures que escalaren a una velocitat endimoniada, i dels riscos implícits quan l'eficàcia executiva s'oblida de la governança.

Poc importa ací el color del partit o la trinxera ideològica. El realment interessant —i profundament incòmode per als aparells tradicionals— és entendre com estaven organitzats: qui prenia les decisions reals, qui executava els pressupostos, qui mesurava l'impacte i qui assumia les responsabilitats quan alguna cosa eixia malament.

Portem massa temps confiant el destí de la política a assessors capaços de redactar frases brillants per als informatius de les nou, mentre l'estructura es corca per dins.

Potser la vertadera revolució no consistix a contractar un altre gurú del marketing, sinó que algú amb criteri creue el llindar de la seu, s'enclaustre en el despatx, desplegue el quadre de comandament i llance una pregunta tan prosaica com demolidora:

"Molt bé. Qui és el responsable que això funcione?"

Ací comença este viatge. I ací, ens agrade o no, comença el fang.

Vicente Montañez és CEO Powerboard Partners i va ser regidor de l'Ajuntament de València (2019-2023).