Fins ahir, pràcticament ningú sabíem qui era Maricarmen, una dona de 87 anys, malalta, que vivia en sa casa de Madrid des de feia més de 70 anys. Una dona com podria ser la nostra mare, que afrontava l'últim tram de la seua vida amb la senzilla pretensió de continuar vivint en sa casa, amb els records de tota una vida fent-li companyia. Una dona que vivia de lloguer i que mai havia deixat de pagar la renda. En definitiva, una dona com tantes altres en este país nostre.

Però Maricarmen ha hagut de deixar sa casa per força. Ha hagut d'empaquetar tota la seua vida en menys d'una hora i deixar que se l'emporten sabent que sa casa mai tornarà a ser sa casa, sentint, en sentit literal, que ja no té un lloc on caure morta.

Quan veia les imatges de Maricarmen, no podia evitar recordar-me de la meua pròpia mare. Imagine que com molta gent. Ma mare també vivia en un pis de lloguer, amb una renda que un dia va ser l'estipulada i després es va tornar antiga i que mai va deixar de pagar. Ella no va tindre la desgràcia de Maricarmen, i ningú la va fer fora de sa casa fins al final dels seus dies.

Però a les meues germanes i a mi, que vam buidar aquella casa que va ser tota la seua vida, ens va costar una immensitat buidar aquell univers que un dia va ser la meua llar. De fet, fa més d'un any i encara se m'escapen les llàgrimes quan passe per la porta.

Maricarmen no ha tingut la fortuna que va tindre ma mare, i ha hagut de vore com un fons voltor, que havia adquirit l'habitatge, li apretava les femelles fins a multiplicar-li la renda en una quantitat que era impossible d'assumir per a ella.

Han fet falta fins a quatre intents, que prolongaven alhora l'agonia i l'esperança de Maricarmen, però finalment no hem sabut evitar el que no era inevitable, per més que ens ho volgueren vendre així.

Perquè, si hi haguera justícia, Maricarmen seguiria en sa casa. Perquè si la classe política es preocupava més per les persones i menys pels seus enfrontaments, hi hauria una llei que protegira Maricarmen i totes les Maricarmen del món. I perquè si la societat no haguera mirat cap a un altre costat, estes coses no continuarien passant.

Com deia ahir mateix un bon amic, hui és Maricarmen però demà podies ser tu, o jo, o la nostra germana o la nostra mare. I com diu una altra de les meues amigues, ens dol i ens escandalitza el desnonament de Maricarmen, que és un símbol de la situació de moltes persones i de moltes famílies.

No està de més recordar que la nostra Constitució garantix el dret a un habitatge digne, a més de protegir la dignitat de les persones i els drets que li són inherents. Una Constitució amb la qual molts i moltes s'omplin la boca mentre giren la cara davant de situacions com la de Maricarmen.

El mal és que ella hui és portada, però probablement demà se'ns haja oblidat, perquè l'actualitat arribarà atropellant i canviarà la seua notícia per una altra notícia més fresca. I ens oblidarem de Maricarmen com abans ens vam oblidar de tantes altres. Fins a la següent.