Hi ha compareixences parlamentàries que servixen per a aclarir els fets i altres que mostren la catadura moral de qui compareix.
A eixa segona categoria pertany la intervenció de María José Catalá en la comissió d'investigació sobre la DANA del Congrés.
Lluny d'assumir la responsabilitat política que correspon a qui dirigix la tercera ciutat d'Espanya en una emergència de dimensions històriques, Catalá va optar per l'arrogància i la prepotència com a estratègia de defensa.
El seu to no va buscar aportar llum sobre el que va ocórrer, sinó projectar la imatge que totes les responsabilitats queien sobre altres administracions, mentre evitava respondre a una pregunta essencial: Per què la Policia Local de València no va ser mobilitzada per a ajudar els municipis veïns quan milers de persones estaven atrapades i necessitaven auxili?
El moment més cridaner de la seua compareixença va ser, sens dubte, quan va exhibir un document que va assegurar que procedia del Ministeri de l'Interior i que, segons la seua versió, impedia el desplaçament de les policies locals fora del seu terme municipal.
El va mostrar com qui ensenya la carta guanyadora d'una partida, però immediatament el va retirar i va evitar incorporar-lo a la documentació de la comissió. Una maniobra més pròpia d'un trilero que d'una responsable pública cridada a retre comptes.
Va intentar justificar allò injustificable: escapava a les més elementals regles de solidaritat que una ciutat amb prop de 1.800 policies locals no mobilitzara efectius per a auxiliar municipis veïns que estaven vivint una tragèdia humana sense precedents.
Mentres famílies senceres demanaven ajuda desesperadament, València disposava d'un cos policial preparat i operatiu. Aquella decisió no va ser únicament un error polític; va ser un fracàs moral.
Perquè en situacions excepcionals la primera obligació de qualsevol governant és ajudar, no buscar arguments per a escaquejar-se.
La realitat va acabar desmuntant aquell relat. A penes una setmana després, la delegada del Govern, Pilar Bernabé, va llegir íntegrament el contingut del correu del Ministeri de l'Interior i el va aportar oficialment a la comissió perquè tots els grups parlamentaris pogueren examinar-lo.
El document deixava en evidència la mentida de Catalá, ja que no impedia la intervenció de les policies locals del territori de la Comunitat Valenciana en els municipis afectats, com autoritza l'article 31 de la Llei de coordinació de policies locals en la Comunitat Valenciana i l'article 40 de la Llei de Protecció Civil i Gestió d'Emergències.
El realment revelador és que, mesos després de la DANA, el govern de María José Catalá va demostrar una extraordinària diligència quan es tractava d'impulsar una operació urbanística d'enorme impacte econòmic vinculada al promotor José Luis Timoner, espòs de la diputada del Partit Popular Alma Alfonso, mitjançant l'adjudicació d'un contracte milionari relacionat amb el desenvolupament d'habitatge en un àmbit afectat per la DANA.
Eixa successió de decisions en la gestió de la crisi de la DANA, dibuixa una escala de prioritats difícil d'ignorar: la solidaritat amb els municipis devastats va avançar a pas de tortuga; els interessos urbanístics a la velocitat del llamp.
La política consistix, sobretot, a triar què ha de ser urgent. I les decisions del govern de Catalá transmeten una imatge devastadora: quan tocava enviar policies per a salvar i protegir persones, van prevaldre les excuses; quan va arribar el moment de facilitar una operació urbanística, van desaparéixer els obstacles.
I moltes valencianes i valencians continuen preguntant-se per què València no va desplegar tots els recursos de què disposava per a col·laborar amb els municipis més castigats. Eixa pregunta només té una resposta: Catalá, l'alcaldessa invisible, no va saber estar a l'altura i va mirar cap a un altre costat.
La política també té un termòmetre que no apareix en les enquestes: la reacció espontània de la ciutadania. Les sonores xiulades que va rebre María José Catalá durant les celebracions dels títols de Lliga del València Basket femení i masculí són l'expressió de descontent cap a la seua gestió municipal i, per què no, cap a la seua actuació durant la tragèdia de la DANA. Els aplaudiments es guanyen i els abuchejos també solen tindre una explicació.
I quan la realitat s'imposa al relat, la prepotència deixa de ser un escut per a convertir-se en la prova més evident de la pròpia debilitat política.
Alicia Andújar és diputada del PSPV en Les Corts valencianes.