FULLA DE RECLAMACIONS I SUGGERIMENTS - A l'atenció del departament de Logística i atenció al Client.

Assumpte: Incompliment dels terminis d'entrega i mutilació de l'esperit humà.

Estimats senyors:

Els escric esta reclamació formal per a exigir la devolució immediata de l'import de la meua subscripció Premium. El motiu de la meua queixa és simple: ahir, la meua comanda d'uns auriculars sense fils amb cancel·lació de soroll, va tardar quaranta-huit hores en arribar al meu domicili, incomplint flagrantment la seua promesa d'entrega en un dia laborable.

Durant eixes interminables quaranta-huit hores, em vaig vore obligat a mirar el localitzador de l'aplicació fins a set ocasions. Vaig haver de suportar l'angoixa de vore com la barra d'estat es quedava congelada en 'En repartiment'.

Quan per fi el missatger va tocar a la meua porta, li vaig arrabassar el paquet de les mans amb desdeny, vaig tancar d'un colp de porta i vaig murmurar en veu alta la frase que condemna la nostra generació: "Quin infern. Açò ha sigut una autèntica odissea".

I llavors, en escoltar les meues pròpies paraules rebotant en el silenci del corredor, vaig sentir una vergonya profunda, paralitzant i mil·lenària.

Una odissea. Catorze lletres que acabe de profanar per culpa d'un retard logístic en el polígon industrial de Font del Gerro.

Senyors d'Atenció al Client, en exigir-los a vostés la immediatesa absoluta, acabe d'adonar-me que hem abolit la paciència i, amb ella, l'única ferramenta que forja el sentit de la vida.

Homer va necessitar vint-i-quatre cants i dotze mil hexàmetres per a explicar que la recompensa no té cap valor si no va precedida de l'abisme. Odisseu i els aqueus van tardar deu anys a arrasar Troia i, el primer, altres deu a trepitjar l'arena de la seua pàtria. Vint anys. I jo estic a punt de patir un col·lapse nerviós perquè els meus auriculars no han arribat abans de dinar.

Vostés ens han malacostumat. Ens han venut que el patiment és un error del sistema que ha de ser esmenat amb un clic. Però el Viatge de l'Heroi, des de l'Antiguitat Clàssica fins hui, exigix el compliment innegociable de tots els seus rituals de pas. Requereix el descens als inferns.

Odisseu va haver de baixar a l'Hades a consultar Tirèsias, va haver d'atirantar-se al màstil per a no tornar-se boig amb les sirenes, va haver de triar perdre sis dels seus homes en les goles d'Escila per a no ser engolit per complet en Caribdis. Va haver de plorar de frustració en les platges d'Ogígia, retingut per Calipso, mirant la mar sense poder avançar.

El rei d'Ítaca va tornar al seu palau convertit en ningú, disfressat de captaire, per a poder netejar la seua casa de pretendents a fletxades. Perquè la meta exigix transformació.

Quina transformació patim nosaltres ara? Cap. Exigim arribar a Ítaca en vint-i-quatre hores, en un vaixell contractat pels feacis de la logística moderna, però sense haver-nos creuat amb cap lestrigó pel camí.

Volem que el sudari del vell Laertes vinga ja teixit des d'una fàbrica de Taiwan i ens el lliuren demà de matí en un caseller groc.

Ens neguem a enfrontar-nos a Polifem; si un monstre ens bloqueja la cova, simplement posem una ressenya d'una estrella en l'aplicació i exigim que ens tornen els diners.

Aquesta impaciència seua, senyors de la plataforma, ens està infantilitzant fins a límits obscens. En erradicar l'espera, la dificultat i la travessia, ens han entregat el botí, però ens han arrabassat l'èpica.

Som herois mutilats, prínceps mimats que reben el cofre del tresor en el sofà de casa, per a obrir-lo i descobrir que, sense la suor de l'aventura, l'or no brilla.

Arribar a Ítaca en un dia laborable i amb enviament gratuït ens deixa la bústia plena, sí. Però ens deixa l'ànima irreversiblement buida, convertits en tirans de vidre que no sabrien sobreviure ni cinc minuts a mercé de la ira de Posidó.

Per tant, tanquen esta incidència. No vull que em tornen els diners. Queden-se amb la meua subscripció. La pròxima vegada, facen el favor de retardar la meua comanda un parell de setmanes, a vore si en l'espera recorde com es conjuga el verb viure.

Atentament, un náufrag en el seu propi saló.