En estos dies es commemorava l'aniversari d'una d'eixes lleis que va canviar radicalment la nostra vida i la nostra societat. Fa quaranta-cinc anys s'aprovava la llei de divorci, donant pas a una nova època, una època en què el matrimoni deixava de ser un sagrament i passava a ser un simple contracte, amb les conseqüències quant a la seua naturalesa i a la seua duració.

Es va acabar el manit "el que Déu ha unit, que no ho separe l'home" que tantes vegades hem escoltat, per a passar a ser una cosa així com que el que les persones hem decidit, les mateixes persones ho podem revocar. Així de simple i així de complex.

Estàvem en l'any 1981, ja feia més de cinc anys que va morir el dictador i tres que s'havia aprovat una Constitució que decidia que Espanya era un Estat no confessional, però encara no era possible trencar un matrimoni.

I hi havia qui esperava el seu moment com aigua de maig, per no dir que ho esperava com qui espera Déu perquè seria, com a poc, incoherent.

Potser ara ens semble mentida, però en el seu moment hi hagué qui es va oposar a esta llei. Probablement, fins i tot tindria els seus detractors entre persones que després acabaren fent ús d'esta llei, com va ocórrer amb la del matrimoni igualitari, però encara estava molt arrelada en la nostra societat la indissolubilitat del matrimoni i la seua procedència divina per a fer-la desaparèixer d'una plomada.

Encara que, en honor a la veritat, la resistència va ser poca i, sobretot, curta. I hui pocs s'atreveixen a defensar la perpetuïtat del matrimoni, com si fora una condemna.

No obstant això, i en honor a la veritat cal dir que, si la llei del divorci va suposar un avanç per a tota la societat, va suposar un canvi essencial per a la vida de les dones. D'unes dones que, durant més de quaranta anys, havien sigut subjectes de dret de segona classe, incapaces d'exercitar i exigir drets, però capaces per a rebre amb més duresa que ningú el pes de la llei.

Pensem, sense anar més lluny, en el càstig de l'adulteri, molt més greu si qui el cometia era una dona que si era un home, o en el tractament privilegiat de l'uxoricidi en adulteri, això és, el càstig insignificant que queia sobre un home si assassinava la seua esposa perquè li era infidel.

I comparem amb un estatut jurídic que no permetia a les dones coses tan simples com obrir un compte corrent, llogar un pis o viatjar a l'estranger sense el beneplàcit d'un parent home, com era el seu espòs o el seu pare.

Així que el fet que les dones pogueren posar fi a una relació de parella en molts casos imposada, era una de les claus que el canvi social, per fi, havia arribat, encara que fora amb dècades de retard.

Perquè, a més, l'existència del divorci dotava de llibertat a totes eixes dones que vivien encadenades a un maltractador perquè calia suportar el que Déu t'enviara.

Encara que és cert que encara haurien de passar uns quants anys més perquè la violència de gènere tinguera nom propi i fora objecte de condemna legal i social. Però temps al temps. Ja s'havia fet el primer pas.

Per això, en estos dies que tant recordem lleis que van canviar la vida com les ja citades del matrimoni homosexual o la llei contra la violència de gènere, a les quals caldria afegir-ne d'altres com la llei de l'avortament, la llei d'igualtat efectiva entre homes i dones, la llei d'igualtat de tracte i contra la discriminació o la llei de memòria històrica -hui de memòria democràtica- entre d'altres, no podem deixar de recordar aquelles que van suposar el principi d'eixa revolució que ja no tenia marxa arrere. I la llei del divorci era, precisament, això.

Poder divorciar-se és poder ser lliure. I la llibertat era una cosa que s'havia negat durant molt de temps a totes les persones, però especialment a les dones. Aquell dia de 1981 començàrem a ser lliures.