Quan governar consistix a mirar cap a un altre costat.

Una de les promeses implícites de qualsevol canvi polític és l'assumpció de responsabilitats. Qui demana el vot per a governar una ciutat no pot limitar-se a disfrutar dels èxits i atribuir els problemes a tercers.

No obstant això, eixa pareix haver-se convertit en la principal senya d'identitat de la gestió de María José Catalá al front de l'Ajuntament de València: quan sorgix una dificultat, assenyala culpables i s'amaga.

Un dels exemples més recents es va vore en la plaça de la Mare de Déu. Davant la presència prolongada de manifestants vinculats a les protestes educatives, la resposta municipal no va ser exercir lideratge polític ni buscar solucions, sinó traslladar la pressió a altres administracions.

I quan es queda sense bocs expiatoris, com amb les revetles de Sant Joan, la gestió municipal es transforma en un sense fi de rectificacions que generen una inseguretat jurídica inaguantable.

Estem davant d'una dinàmica que ve repetint-se al llarg del mandat de Catalá a l'Ajuntament. Va ocórrer, també, durant les passades Falles.

Encara que cada any reapareixen els problemes de mobilitat i transport associats a l'arribada massiva de visitants, lluny d'assumir que la planificació urbana i la coordinació institucional formen part de les seues obligacions, l'alcaldessa va tractar de desviar de nou la seua pròpia responsabilitat cap a Renfe, Rodalia o el govern central.

Perquè la seua manera d'entendre la política és la de no fer res i, després, buscar culpables. Com si mai res anara amb ella. Com si fora una alcaldessa invisible que només apareix per a celebrar, però mai per a resoldre problemes.

València porta anys amb les mateixes dificultats i, no obstant això, el govern del PP actua com si foren fenòmens imprevisibles, sense prendre mai cap decisió. O, si les pren, improvisant i contribuint al caos.

Amb el trànsit passa una cosa més reveladora. Catalá ha demostrat que no té un model de ciutat; té una obsessió. I eixa obsessió consistix a desmuntar qualsevol avanç en mobilitat sostenible impulsat durant els últims anys.

Mentre les grans ciutats europees aposten per reduir el trànsit i fomentar alternatives al vehicle privat, l'alcaldessa ha dedicat bona part del seu mandat a qüestionar carrils bici, recuperar espai per als cotxes i presentar qualsevol mesura de mobilitat sostenible com un problema.

El túnel de Pérez Galdós continuarà obert perquè la seua prioritat no és reduir la contaminació ni millorar la salut dels veïns sinó garantir que circulen més vehicles.

Tres anys després, València no té una estratègia de mobilitat, una visió de futur ni un projecte urbà reconeixible. Té una alcaldessa obsessionada a lliurar una guerra ideològica contra el carril bici mentre els problemes de trànsit, contaminació i qualitat de vida han empitjorat.

I quan els veïns i veïnes es queixen i lamenten les polítiques procotxe del seu ajuntament o que la grua no apareix per a retirar cotxes aparcats en parcs infantils es troben de nou amb l'alcaldessa invisible que no agarra les seues telefonades ni atén els seus problemes.

La neteja és un altre exemple de la forma de governar de Catalá. Quan veïns i comerciants denuncien una ciutat cada vegada més bruta, sorgix la mateixa estratègia: buscar culpables i assenyalar l'incivisme ciutadà.

Perquè, davant de la seua incapacitat per a gestionar, preferix invisibilitzar-se. La culpa, com sempre, és d'altres. La brutícia, dels veïns; el col·lapse de trànsit, de l'anterior govern (malgrat que, amb ella, els índexs s'han disparat i ha catapultat València com la ciutat més embussada d'Espanya); les reivindicacions ciutadanes, dels que patixen les retallades; i la dels conflictes veïnals, dels veïns afectats als quals menysprea. El seu govern, encara que semble una broma, mai assumix la culpa pel caos que provoca.

I després està la taxa turística, probablement el millor exemple de la falta de rumb de Catalá. Va passar anys combatent una ferramenta que utilitzen amb normalitat desenes de ciutats europees i que permetria obtindre recursos per a netejar millor la ciutat, protegir el patrimoni o millorar els servicis públics.

Catalá ha descobert que la taxa turística no era el problema sinó la solució que demanen la majoria dels veïns. Però, encara que fins i tot el mateix Juan Roig li ha demanat que la pose en marxa, ella preferix continuar optant per la invisibilitat. Perquè, quan sorgixen problemes, ella no sap o no vol fer res. Per això, en lloc d'aportar solucions, col·lecciona excuses i continua mirant cap a un altre costat.

I el colofó ha arribat amb el Festival de Les Arts. La invisibilitat de Catalá ha aconseguit el més difícil: enfadar al mateix temps veïns, assistents, artistes i promotors. Un problema conegut des de fa mesos, amb una sentència judicial damunt la taula que obliga a indemnitzar els veïns i un conflicte anunciat, ha acabat exactament com molts advertiren que acabaria.

Divendres, les limitacions imposades per a complir la sentència provocaren les protestes del públic i dels propis artistes per les deficients condicions de so. Dissabte, les protestes veïnals pels incompliments i els problemes de soroll acabaren desembocant en la suspensió del festival. Milers d'afectats estan embolicats, per culpa de la seua desaparició, en el procés de devolució del preu de les entrades.

El que hauria d'haver-se abordat mitjançant diàleg, planificació i voluntat política s'ha convertit en un altre exemple de paràlisi institucional. Més encara, la seua tendència a ser una alcaldessa invisible ha derivat en un problema majúscul per a les Falles, que viuen en la provisionalitat de mesures excepcionals i que generen més dubtes que certeses.

Catalá ha convertit la inacció en una forma de govern. Davant dels conflictes no decidix, no lidera i no resol; simplement deixa que passen les setmanes, els mesos o fins i tot els anys esperant que el problema desaparega per si sol. Però els problemes no desapareixen quan qui governa mira cap a un altre costat. S'agreugen. Ha ocorregut amb la mobilitat, amb la neteja, amb els conflictes veïnals i ara també amb Les Arts i amb les revetles de Sant Joan.

El denominador comú d'este mandat no és la falta de recursos ni de competències, sinó la falta de decisió. Perquè governar no consistix a esperar que tots estiguen d'acord, sinó a assumir responsabilitats i actuar quan els problemes ho exigixen.

I això és precisament el que simbolitza la vara de comandament que a Catalá li agrada passejar en les processons: lideratge, autoritat i capacitat per a resoldre. Valors que, tres anys després, brillen per la seua absència i que, quan Pilar Bernabé siga alcaldessa en 2027, tornaran a ser l'eix de treball perquè València puga tornar a mirar al futur.

Alicia Andújar és diputada del PSPV en Les Corts valencianes.