Tothom coneix el ja vell mantra de "sexe, drogues i rock and roll" que, segons la IA, simbolitza l'estil de vida hedonista i rebel associat a la cultura musical des dels anys 50.

Però els temps evolucionen i ningú, o quasi ningú, veuria bé eixa expressió, ni s'atreviria a presumir-ne en públic. Els anys i els morts ens han ensenyat que les drogues no tenen res de bo —per descomptat, independentment de qüestions mèdiques— i que el sexe està molt bé però sempre que siga consentit. Així que, en realitat, només ens queda el rock and roll. Per sort.

La qüestió és que, estos dies, amb els informatius i la programació inundats de partits, postpartits, comentaris i quinieles del Mundial, la meua ment va jugar amb aquell vell lema i li va donar la volta.

És la meua ment capritxosa o hi havia alguna raó perquè el meu conscient o el meu subconscient feren eixa associació d'idees? Doncs molt em tem que hi ha més raons de les que ens agradaria, sobretot tenint en compte la repercussió del que anomenen l'esport rei.

D'una banda, fa poc ens assabentàvem de l'ocurrència —per no dir-ho d'una altra manera— d'un entrenador que, per a celebrar la gran temporada de l'equip juvenil que entrenava, va contractar una stripper per a celebrar-ho, sense pensar-ho dues vegades i sense tindre en compte el detall gens menyspreable que es tractava de menors d'edat. Una cosa gravíssima, però que no és l'única cosa preocupant en tota esta història.

El que denota la peregrina idea de l'entrenador és que el masclisme ranci i desbordant que traspua el món del futbol continua campant a les seues amples.

I que vore una jove llevant-se la roba i fent gestos més o menys insinuants és el millor premi que els podia donar als seus xics per haver-ho donat tot al camp. La versió futbolera del descans del guerrer de tota la vida.

Per desgràcia, no és l'única notícia relacionada amb el futbol que evoca els instints més baixos. I és que en esta mateixa setmana coneixíem la sentència que condemna per agressió sexual dos jugadors de futbol que, segons la pròpia resolució —que encara no és ferma, tot s'ha de dir— aprofitaven la seua condició de famosos per tractar les dones com si foren objectes de la seua propietat i a la seua disposició.

Són casos recents, però no els únics. Podem recordar el cas de Dani Alves, que va despertar una polseguera mediàtica i judicial important, amb una primera sentència condemnatòria i una absolució en via de recurs, la condemna dels jugadors d'un equip de futbol per agressions sexuals a una jove, o la condemna del que va ser president de la Federació de futbol pel que ell va anomenar “un piquet” a una jugadora i que era una agressió sexual en tota regla, retransmesa en viu i en directe, per a confirmar que el masclisme en el baló no és cosa del passat.

Per no parlar de la celebració de partits oficials en països on les dones manquen dels drets més elementals.

Arran d'això, comentava un tertulià a la televisió, amb tota la raó, que en el futbol no es coneixen casos d'homosexualitat, com si no existiren, perquè s'associen amb una idea de mascle alfa molt arrelada.

I, de fet, em venen al cap ara els casos d'un àrbitre que, després de declarar el seu amor a un altre home, va ser objecte d'una agressió homòfoba, o la de les crítiques que es feien a un jugador per portar les ungles pintades o per portar una bossa.

Em fa molta llàstima que un esport amb tanta repercussió no haja sabut adaptar-se als temps. És més, que es resistisca a això, malgrat la quantitat de xiquets que el seguixen i poden voler seguir el seu exemple.

Almenys, com deia, sempre ens quedarà el rock and roll. Alguna cosa és alguna cosa.