En un dels contes dels germans Grimm, un gegant i un sastret decideixen mesurar les seves forces. El gegant agafa una pedra i la llença tan amunt que triga molt de temps a caure. El seu poder és formidable; la pedra s'enlaira fins a gairebé desaparèixer i, durant uns instants, sembla haver vençut la gravetat.

El sastret, però, no recull una altra pedra. Fica la mà a la butxaca i deixa anar un ocell. L'ocell emprèn el vol i no torna. El gegant havia provat la seva força; el sastret havia revelat la seva intel·ligència. Allò que no té ales, per molt amunt que sigui capaç d'enlairar-se, acaba sempre per caure.

Potser aquesta sigui la imatge més precisa per apropar-nos a la intel·ligència artificial i a la crida de Magnifica Humanitas. Vivim fascinats per l'alçada que assoleix la pedra: sistemes que responen en segons, que produeixen imatges, escrits, diagnòstics, traduccions, càlculs i solucions amb una potència inimaginable fa tot just uns anys.

Seria absurd negar el bé que aquestes eines poden aportar, la seva capacitat per alleujar tasques ingrates, ampliar possibilitats educatives, assistir la medicina o alliberar temps humà. Però l'admiració per la seva potència no pot portar-nos a confondre l'impuls amb el vol, la resposta amb el pensament, la simulació de la paraula amb una consciència capaç de respondre davant l'altre.

La qüestió no és si la intel·ligència artificial és poderosa. Ho és. La qüestió és si nosaltres conservarem allò que cap potència tècnica pot procurar-nos: la llibertat interior, la responsabilitat, el judici moral, el silenci d'on neix una decisió pròpia i la capacitat de reconèixer en l'altre quelcom més que una dada, una utilitat o una demanda a resoldre.

Perquè la tecnologia no arriba a una societat innocent. Arriba a un món ja cansat, ja urgit, ja acostumat a convertir l'existència en rendiment. Byung-Chul Han ho descriu, tractant el pensament de Simone Weil: en la societat neoliberal del rendiment, l'esclau i l'amo conflueixen en la mateixa persona.

L'home creu que ja no està sotmès a una voluntat aliena, que és lliure, autèntic i creatiu, però en realitat és el seu propi esclau. És aquest esclau kafkià que arrabassa el fuet a l'amo i es fueteja a si mateix per ser lliure.

La intel·ligència artificial corre el risc de convertir-se en el fuet amable del nostre temps. No serà un instrument imposat des de fora, sota amenaça o càstig. Ens serà ofert com a alleujament, com a rapidesa, com a ajuda, com a veu sempre disponible.

Primer ens assistirà; després podem acabar consultant-la abans d'escriure, de triar, de llegir, de comprendre, fins i tot de sentir amb claredat què pensem. Ens evitarà la dificultat de formular una idea i, lentament, pot convèncer-nos que la dificultat no tenia valor.

Ens estalviarà el temps del discerniment i acabarà presentant-nos aquest temps com una torpesa, com una demora improductiva, com una imperfecció que hauríem d'eliminar.

Aquí es troba la nova servitud: no en obeir una màquina que ens dóna ordres, sinó en lliurar-nos-hi amb gratitud, delegant-li cada vegada més zones de la nostra intimitat i de la nostra voluntat.

Qui pregunta sempre a una intel·ligència artificial no se sotmet necessàriament a una resposta concreta; pot acabar sotmetent-se a la necessitat de rebre resposta. I una consciència acostumada a no demorar-se, a no dubtar, a no travessar l'esforç de pensar, es torna dòcil abans fins i tot que algú pretengui dominar-la.

Dignitat humana

El risc es fa més profund quan la màquina no només resol, sinó que acompanya; quan aprèn el llenguatge del consol, reprodueix el to de la comprensió i ofereix una conversa sense asprors, sense esperes, sense decepcions.

Pot resultar útil, fins i tot valuós, que una eina formuli paraules curoses. Però no hi ha allí un rostre, ni una ferida, ni una promesa, ni una obligació moral. La màquina pot dir “t'entenc”; no pot ser assolida pel nostre dolor. Pot ordenar les paraules de la cura; no pot cuidar.

Lévinas ens va deixar una intuïció inquietant: la de l'existir sense existents, un ésser anònim, impersonal, sense rostre que ens convoqui i ens tregui de nosaltres mateixos. Hi ha quelcom d'aquest desert en un món poblat de paraules sense interioritat, imatges sense experiència, respostes sense responsabilitat i presències que no estan veritablement presents.

Tot pot semblar proper, fluid, intel·ligent; i, tanmateix, la consciència pot anar quedant adormida, deshabituada de la trobada real, de la paciència que exigeix una altra persona, del límit que introdueix una veu diferent de la nostra.

Per això té tanta importància l'advertiment del Papa a Magnifica Humanitas. No perquè condemni la intel·ligència artificial, ni perquè es refugiï en una nostàlgia incapaç de reconèixer els fruits de la ciència, sinó perquè recorda que el progrés tècnic només mereix dir-se progrés quan serveix a la dignitat humana.

La màquina pot calcular, assistir, predir, organitzar i produir; però no pot assumir la responsabilitat moral del que fem amb ella, ni decidir quina vida mereix ser protegida, quina fragilitat ha de ser acollida o quin límit no hem de creuar. L'ésser humà no val pel seu rendiment, per la seva utilitat, per la seva adaptació als sistemes o per la velocitat de les seves respostes. Val abans de tot càlcul.

La espiritualitat es torna aleshores quelcom molt diferent d'un adorn pietós col·locat al marge de la modernitat. És una forma radical de llibertat. Espiritual és qui encara pot guardar silenci en una economia que mercantilitza la seva atenció; qui no converteix cada minut en producció; qui accepta que el dolor, la lentitud, la dependència i la fragilitat no són errors tècnics; qui mira una altra persona sense reduir-la a perfil, rendiment o oportunitat.

Espiritualitat és conservar un lloc interior que no pugui ser ocupat per la lògica de l'optimització.

No necessitem menys intel·ligència artificial per principi; necessitem més humanitat per governar-la. Que ens ajudi a curar, però no ens ensenyi a descartar el feble. Que faciliti la feina, però no converteixi cada jornada en una cursa interminable contra la màquina i contra nosaltres mateixos. Que ampliï el coneixement, però no ens eximeixi de buscar la veritat. Que ordeni informació, però no supleixi la consciència. Que ens doni instruments, però no ens robi les ales.

El gegant continuarà llençant pedres cada vegada més amunt. Ens impressionarà la seva alçada, la seva velocitat, la precisió de la seva trajectòria. Però una civilització no se salva per llençar més lluny allò que inevitablement cau. Només roman dempeus quan recorda que la veritable grandesa de l'home no resideix a assolir més poder, sinó a no lliurar allò que el fa humà: la consciència, la compassió, la responsabilitat, l'obertura a Déu i el rostre irrepetible de l'altre.

*José Rutilio Domingo Monforte és advocat del despatx Domingo Monforte