No és la primera vegada que em queixo del mateix, ho reconec. Però no puc deixar de fer-ho, perquè segueix passant una vegada i una altra. Encara que, en aquest cas, la cosa passa de taca d’oli. I no podia callar.
A què em refereixo? Doncs a l’escassa repercussió que tenen a les cadenes de televisió i als mitjans de comunicació esports diferents del futbol –amb alguna excepció– s’aconsegueixi el que s’aconsegueixi.
Això sí, arriben els Jocs Olímpics i totes i tots ens posem la bandera i celebrem qualsevol triomf d’Espanya, sigui tir olímpic, piragüisme, o lluita grecoromana, encara que mai haguem fet el més mínim cas a l’esport en qüestió ni molt menys als esportistes que han arribat fins aquí i a com ho han aconseguit.
En aquest cas no és tir olímpic, ni piragüisme, ni lluita grecoromana. Es tracta de dos esports en què els triomfs han estat històrics, tot i la poca repercussió que això ha tingut.
I aquests esports són la natació artística i la gimnàstica rítmica. Dos esports, a més, tradicionalment practicats per dones –encara que a poc a poc algun home aconsegueix obrir-se camí– cosa que duplica la discriminació.
Que consti que no parlo d’això perquè sí. La nostra selecció de natació artística –el que abans es coneixia com a natació sincronitzada– ha aconseguit la xifra de nou medalles –cinc ors i quatre plates– al campionat del món celebrat, per més inri, al nostre país, a Pontevedra.
La rutina de l’equip al ritme de Rosalía s’ha fet viral i es reprodueix arreu del món. Tot un èxit.
Per la seva banda, les noies de gimnàstica rítmica van obtenir tres medalles d’or a l’europeu, revalidant el títol i el triplet que ja van aconseguir en l’edició anterior.
Una edició en què, per cert, cap cadena de televisió va voler comprar els drets tot i la bellesa de l’esport i les expectatives de l’equip nacional.
Aquest any no s’ha donat aquesta circumstància, tot i que la repercussió tampoc ha estat la que aquestes campiones mereixien, tenint en compte no només el seu esforç sinó els seus grandiosos resultats, amb aquests tres fantàstics ors i una estimable participació individual, amb una gimnasta en dues de les finals per aparells.
Tanmateix, les mal anomenades seccions d’esports dels informatius van ignorar olímpicament –mai millor dit– aquestes fites. Vaig tenir la curiositat de comptar el temps que els dedicaven en dues cadenes de televisió, una privada i l’altra pública.
La primera d’elles li va dedicar exactament zero minuts, parlant en canvi de coses com la celebració de la victòria del Paris Saint Germain a la Champions –de futbol, és clar– o de l’entrenament de la selecció espanyola de futbol de cara al mundial, a més d’una mica d’altres esports com tennis o bàsquet.
Per la seva banda, la cadena pública els va dedicar exactament un minut i mig –entre les dues– a ambdues notícies, que es van repartir entre un ràpid recompte de medalles i un flaix d’algunes actuacions que mereixien ser vistes moltes vegades.
Haurien d’haver obert els informatius, i recórrer en autobusos les seves ciutats com fan els equips de futbol quan guanyen algun trofeu, però això no passa.
Entre altres coses, perquè es produeix l’efecte bucle. Si no es parla d’aquest esport, les nenes no el coneixen i no comencen a practicar-lo, i si no és així és difícil que després segueixin les estrelles d’aquests esports. El peix que es mossega la cua.
Exactament el contrari del que passa amb el futbol, tot i que la selecció –masculina, és clar– mai ens donarà tan bons resultats com aquests dos esports injustament minoritaris.
Així que, encara que no serveixi de gaire, aquí està el meu homenatge per a aquestes campiones i campions. Tant de bo alguna vegada la seva feina es valori com es fa la dels futbolistes. Segur que, encara que es fes en una quarta part, es donarien per satisfets. I jo també. Però és el que hi ha.