Siguem honestos per un moment, estimat lector. Accepte-ho: vosté, com jo, és un voyeur de la misèria. Ens fascina asomar-nos a l'abisme alié des de la higiènica comoditat del sofà de casa nostra, amb la llumeta encesa i una copa de vi a la mà. Creem, amb l'arrogància pròpia de qui mai ha hagut de baixar a revolcar-se en el fang, que els monstres naixen per generació espontània.

Que els psicòpates floreixen com bolets verinosos enmig d'un bosc idíl·lic per un simple error genètic. Però la bona literatura, quan es despulla dels trucs barats i dels misteris de tres al quart, s'encarrega de donar-nos una bufetada de realitat: l'assassí mai és una anomalia del sistema; quasi sempre és el seu fill més aplicat.

L'ombra col·lectiva d'una societat —eixa pulsió fosca, asfixiant i reprimida que Jung ens va ensenyar que tots alberguem— sempre acaba trobant una esquerda per la qual colar-se per projectar-se en forma de sang.

D'eixa esquerda purulenta, d'eixe tumor social que preferim ignorar, parla Arantxa Portabales en Assassinat al Molí del Capellà, la segona i esperadíssima entrega de la seua sèrie ambientada a Loeiro. I els advertisc una cosa: Portabales no ha vingut ací a redactar-los un guió fàcil perquè vostés endevinen qui és el dolent a la pàgina cinquanta.

Ella mateixa, amb una honestedat brutal que desarma a la primera de canvi, em confessa la seua rebel·lió contra la dictadura del mercat editorial: "Jo crec que l'editor al final és un poc com el futbol, si el jugador no està bé per a jugar, doncs igual ha de parar. I nosaltres no fem cargols. Fem coses que requereixen d'un estat d'ànim".

Portabales es riu de les etiquetes, de l'esnobisme de saló i de les urgències d'una indústria que ven llibres com si foren hamburgueses. Ella es pot permetre eixe luxe perquè, com m'advertix, va arribar a este rogle literari amb les cicatrius ja fetes: "Vaig començar a escriure major (...) perquè tenia 40 anys, em vaig tornar boja i vaig decidir que em venia de gust, doncs no sé, necessitava alguna cosa que no fora anar a la plaça i vore dos xiquetes tirant-se per un tobogan".

Eixe bagatge, amanit amb el que ella anomena el seu perpetu "símptoma de l'impostor", és precisament el que li permet no plegar-se a les normes de la novel·la negra convencional.

"Quan eres jove", reflexiona davant de la meua gravadora, "vols saber què passa en una novel·la i fer un guió. Però jo no faig guions, jo faig històries de persones, vull saber què passa pel seu cap, vull saber com som".

I tant si ho sap. Per a entendre la genealogia de la violència, Portabales ens arrossega de nou a la costa gallega, a l'opressió de Loeiro. Perquè si volem disseccionar un assassí, hem de fugir del soroll camuflat de les ciutats i buscar l'asfíxia de l'aïllament.

Fixeu-vos bé en la radiografia que fa d'eixa Espanya profunda, perquè glaça la sang: "No és el mateix contar-ho en una ciutat. Contar-ho en un poble xicotet en el qual arrossega endèmicament un retard cultural de pobresa... en el qual els anys 70 eren els equivalents als anys 30 d'altres llocs".

Pareu-vos a pensar-ho un segon. Per a il·lustrar eixa bretxa insalvable, l'autora recorre a una estampa impecable que fa olor a tancat, a sagristia i a naftalina: "Ma mare l'any 65 tenia 25 anys i no estava escoltant els Beatles i els Rolling, estava escoltant Rafael Farina i Manolo Escobar".

En eixe ecosistema endogàmic, rural i cruel en què es desenvolupa Assassinat al Molí del Capellà, els arquetips són inamovibles. L'home i la dona no compartixen el mateix aire, ni les mateixes lleis, ni la mateixa moral.

I és ahí, exactament en eixe punt, on Portabales clava el bisturí per explicar-nos que la tragèdia que taca de sang les pàgines de la seua novel·la no és un misteri de saló; és termodinàmica pura i dura. "Si tu poses una olla de vapor al foc i li dónes gas, si no obris l'espita per a alliberar el vapor, esclata tot pels aires", sentencia.

Eixa olla a pressió és la violència estructural. Una dictadura de la decència on el focus social exigia a les dones ser "verges, castes, pures i meravelloses, bones filles i bones mares, i amants només quan ells volen".

A la més mínima desviació de la norma, la dona queia al buit absolut de l'exclusió: "La que té un fill de soltera, doncs és filla de soltera... i com et desgracies la vida, te la desgracies per a la resta de la teua vida, o siga, ja mai més eres", subratlla l'autora.

I ells? Ah, estimats lectors, ells gaudien (i sovint gaudixen) d'una butla terrenal infinita. "Ells no, ells són éssers de llum", ironitza Portabales, destrossant d'una plomada la nostra hipocresia nacional. Si un home es saltava les regles, era "necessari perquè és un senyor".

Per això, el vertader triomf literari d'esta novel·la no és descobrir-nos qui va alçar el ganivet, sinó obligar-nos a mirar-nos a l'espill. Portabales ens força a seure a la taula amb el monstre i sentir un inconfessable i brut calfred d'empatia.

Perquè, quan la societat li ha donat la mà a la decadència i ha tolerat l'asfíxia continuada, la venjança deixa de paréixer un crim per a disfressar-se de justícia poètica. Com ella mateixa es pregunta en veu alta, interpel·lant-nos directament: "Què faria jo si fora la protagonista del llibre i en el primer capítol tinguera davant el porc que m'ha desgraciat la vida? Doncs igual tallar-li el cap".

El terror, per descomptat, no es pot justificar, però és un imperatiu ètic tractar d'entendre'l. Arantxa Portabales ho entén tan bé que, en acabar la nostra xarrada, li pregunte què pensaria Mafalda —el seu personatge literari favorit— si llegira la seua última novel·la.

La seua resposta és l'acta de defunció de la nostra presumpta superioritat moral contemporània: "A Mafalda li diria que sempre m'ha ensenyat que el món estava malaltet, i ella em diria que he fet bé en continuar contant-ho malaltet que està".

I nosaltres, còmplices i covards, tancarem el llibre, passarem la pàgina i continuarem assentint en la foscor.