Passeu qualsevol dissabte de vesprada per Malasaña, Russafa o el Born. Observeu amb deteniment la fauna autòctona. No tardareu a creuar-vos amb ell: l'espècimen contemporani que es creu la reencarnació de Ragnar Lothbrok.

Lluïx un tall de cabell degradat mil·limètric de barberia de vint euros, una barba perfilada amb olis essencials de bergamota i els braços atapeïts de tatuatges tribals i runes de les quals desconeix absolutament tot.

Beu cervesa artesanal IPAs de triple llúpol i, en el seu cap, està a punt de saquejar el monestir de Lindisfarne. En la realitat, li dona un atac d'ansietat si cau el wifi de la cafeteria.

Hem convertit un dels pobles més brutals, complexos i fascinants de la història europea en un trist accessori de moda hipster. La dictadura de l'estètica contemporània, eixa trituradora que buida de significat tot el que toca per a convertir-ho en un aparador d'Instagram, ha devorat la cultura nòrdica.

Per a sotmetre a diagnòstic esta epidèmia d'ignorància orgullosa, em vaig asseure a xarrar amb Leticia Bardagí. Leticia, que acaba de guanyar els Premis Ciutat de les Dames i que sap més de mitologia vikinga que tots els guionistes de Hollywood junts, s'enfronta diàriament a les conseqüències d'este segrest cultural. I el seu diagnòstic és clar: ens hem empassat l'ham del show business fins al fons de l'estómac.

El gran culpable d'esta lobotomia històrica col·lectiva té nom i cognoms, i cotitza en el NASDAQ. Quan li pregunte a Leticia pel mal que han fet les plataformes de streaming al devaluar la realitat nòrdica a favor de l'espectacle, la seua resposta no deixa presoners.

"Cal agafar-ho amb pinces perquè sí que és cert que hi ha bones sèries", concedix amb benevolència, admetent que ella mateixa gaudix de produccions com Vikings o The Last Kingdom. Però ràpidament trau el bisturí: "Encara que sí que queden algunes dades històriques o curiositats que, segons ens han arribat en les cròniques, foren reals, n'hi ha moltes que tergiversen el que va ocórrer i la gent ho dona per bo".

Ahí residix el drama de la nostra era. Hem substituït el rigor de la biblioteca per la comoditat del sofà. Hem elevat la ficció televisiva a la categoria de document històric irrefutable.

"Jo sempre solc dir que qui veja eixe tipus de contingut el que ha de fer és gaudir, no prendre-ho com un assaig històric", sentencia Leticia, enviant a pastar als erudits de saló. "Si volen aprendre de vikings, que vagen a un museu, que vagen a llegir assajos històrics, arqueològics i demés, però que no prenguen com a referència una sèrie o una pel·lícula".

El problema és que la mentida televisiva és infinitament més atractiva que la veritat arqueològica. La cultura pop ens ha venut que els guerrers nòrdics eren una espècie de semidéus apol·linis, esculpits en marbre, amb abdominals de gimnàs i rostres d'anunci de perfum. Ens imaginem a Thor amb la cara, el cos i el magnetisme de Chris Hemsworth.

La realitat, però, és tossuda i sol fer més mala olor. Thor, segons les Eddes i la mitologia pura, era un tipus gros, roig, iracund i prou desagradable.

Leticia destrossa el mite de la raça ària de catàleg d'IKEA amb la contundència d'un cop de destral: "Els vikings no eren tots alts, guapos, rossos i d'ulls blaus. N'hi hauria algun, per descomptat. Però se sap que foren un poble ben variat. Hi havia morenos, hi havia rojos, hi havia d'ulls marrons i fins i tot n'hi hagué algun que era de pell més fosca". I remata: "Intentem ficar-los a tots en un estereotip de 'raça ària' i per a res eren així".

Ni tan sols en la talla se salven de l'exageració moderna. "Tampoc eren tan alts", explica l'autora d'Ànima de Valquíria. "Estem parlant d'1,70 m, que per a hui és una mesura prou estàndard o fins i tot menor, però en aquella època la mitjana estava en 1,50 o 1,60 com a molt. Hi ha una gran boira que envolta tot el tema viking (...) I clar, les sèries i les pel·lícules ho han inventat molt bé".

Però el cim d'esta banalització, el símptoma definitiu que vivim en la "societat de l'embolcall", es troba en els estudis de tatuatges. En el món nòrdic antic, les runes no eren un adorn; eren una cosa sagrada, profundament connectada al Wyrd (el destí inexorable teixit per les Nornes), i obtindre-les li va costar a Odín un sacrifici agònic penjat de l'Yggdrasil. Hui, qualsevol oficinista es tatua el Vegvísir en l'avantbraç perquè "queda guapo".

Leticia tracta amb este esnobisme de manera constant. "Ho veig diàriament", em confessa amb una mescla de resignació i sorpresa. "Em pregunten moltíssim per les xarxes socials: 'Escolta, em podries dir un significat o alguna runa que em vull tatuar?'. I la gent no té ni idea del món viking, no té ni idea del que significa eixa runa, ni del que significava l'honor per a eixe tipus de guerrers".

És la victòria absoluta del narcisisme sobre la cultura. Hem buidat de contingut un dels sistemes de creences més complexos de l'antiguitat per a convertir-lo en calcomanies per a adults.

Com bé resumix Leticia: "Simplement és l'estètica, l'aparença, el voler vore's bé (...) Crec que tot això va més pel tema que estem vivint hui en dia: voler aparentar, més aparença que el sentit comú de saber què és el que estàs portant en el teu cos i quin és el seu significat".

El viking modern de ciutat no anhela el rigor de la història escandinava, ni molt menys la duresa implacable dels seus hiverns o la gravetat inquebrantable dels seus juraments de sang. Només anhela la disfressa.

Utilitza l'èpica aliena d'un poble que es va extingir fa mil anys per a maquillar la insuportable lleugeresa de la seua pròpia existència. I mentre seguim confondre Netflix amb els llibres d'història, seguirem passejant pels nostres carrers, molt tatuats i molt pentinats, però amb el cervell cada vegada més buit.