En l'ecosistema literari espanyol, profundament infestat de pedanteria i falsos tòtems, existix una curiosa i absurda jerarquia. Els mandarins dels suplements culturals han decidit que avorrir el lector amb tres-centes pàgines de reflexions sobre el no-res és "alta literatura", mentres que segrestar les seues hores de son, accelerar-li el pols i obligar-lo a devorar pàgines amb l'ansietat d'un ludòpata és un "gènere menor".

Si apliquem esta estúpida regla de mesurar, Santiago Díaz hauria d'estar en el calabós de les lletres. El que fa este home quan s'asseu davant del teclat no és escriure novel·les; és executar obres d'enginyeria dissenyades mil·limètricament per a provocar una fam inusitada, quasi patològica, per passar a la següent pàgina. Santiago Díaz és l'arquitecte indiscutible de l'insomni nacional.

Quan un conversa amb ell, descobrix ràpidament que darrere de les seues trames no hi ha muses etèries ni rampells místics d'inspiració, hi ha fontaneria literària d'altíssima precisió. Crear addicció és un recurs tècnic, un ofici que exigix tindre les mans tacades de greix. I eixa mestria té un preu altíssim que no es paga amb premis, sinó amb una ansietat constant.

Li pregunte si resulta molt dolorós continuar trobant premisses que mantinguen el lector atrapat per les solapes. La seua resposta destil·la la cruesa del treballador que sap que el mercat no fa presoners: "És molt fotut, sobretot perquè la pressió es nota i les expectatives que té la gent".

La magnitud del seu èxit amb l'inspector Jotadé s'ha convertit en la seua pròpia condemna. El mercat devora el que ell produïx a un ritme demencial. "Tu fixa't fins al punt que L'Amo, 11 dies abans de la seua publicació, va tindre una segona edició perquè hi havia hagut tanta preventa que calgué traure-la", m'explica.

Qualsevol en el seu sa juí estaria destapant xampany, però el mestre del thriller sap que l'addicció del públic és un monstre insaciable. "I això tira més pedres a la motxilla de les expectatives i de la pressió, i de trobar noves coses que contar perquè estiguen a l'altura".

I com respon un autor quan el pes d'eixes pedres amenaça d'ofegar-lo? Elevant l'aposta. Evolucionant la maquinària de la por.

En la seua primera entrega (JD), Díaz va demostrar que coneixia perfectament els engranatges de la dopamina i el shock inicial. "S'inicia amb una cosa totalment sagnant: un ajust de comptes en un pont de la M-30 en què destripen un tipus i li cauen les tripes damunt d'un descapotable. En la primera pàgina", recorda amb la fredor d'un forense.

Però advertix als crítics de saló que això no és un circ de casqueria gratuïta: "Això no és simplement pel morbo ni l'espectacularitat, sinó per a dir: 'Escolta, estos són els dolents als quals s'enfrontarà JD'".

No obstant això, el vertader virtuosisme tècnic de Santiago Díaz, la prova del nou que estem davant d'un autor en estat de gràcia, arriba amb L'Amo.

Sap que no pot limitar-se a tirar més intestins damunt de més descapotables; la sang, per acumulació, anestesia. Així que decidix fer un gir mestre cap al terror psicològic. Decidix ficar el bisturí en la nostra quotidianitat.

"En L'Amo, la cosa canvia", em detalla, revelant la trampa mortal en què va a tancar els seus lectors. Ja no hi ha sicaris anònims en ponts de l'autovia. Ara el terror porta vestit, somriu a l'ascensor i et dona els bons dies. Construïx a "algú que té una façana perfecta per a això i en realitat amaga un monstre".

I ací és on el recurs literari es torna sociologia pura i dura. Díaz ha entés que la por que de veritat ens glaça la sang hui no és la del psicòpata de pel·lícula de sèrie B, sinó la del veí educat.

"I jo crec que eixos [...] són els pitjors, perquè són als quals obris la porta, als quals deixes entrar en ta casa, i quan els descobrixes ja no tens escapatoria". L'anàlisi que fa dels seus propis malvats és lapidari: "A un dolent dolentíssim el veus vindre de cara i et pot fer la 13-14, però saps on frenar-lo o intentar-ho almenys. Amb este, no".

Eixe "amb este, no" és la clau de volta de la seua literatura. És el ressort tècnic que t'obliga a llegir fins a les quatre de la matinada, perquè el monstre no està alenant en un carreró fosc, sinó assegut al sofà del teu saló.

El problema de ser un geni a l'hora de manipular la tensió narrativa és que la indústria t'exprímix fins a l'última gota de talent. Quan li pregunte si tornarà a la novel·la històrica, un gènere que transita amb igual mestria (Els Nou Regnes), la seua resposta encén tot el cinisme i la realitat del negoci literari.

"A mi m'encantaria tornar a la històrica", confessa. "Vaig disfrutar molt escrivint Els Nou Regnes i crec que en el futur podré tornar a escriure-la. Però clar... si em deixen, no?".

Eixe "si em deixen" no és victimisme; són matemàtiques pures. I ell mateix, despullat de qualsevol falsa modèstia, ho exposa amb xifres a la mà: "Els Nou Regnes i JD eixiren amb la mateixa tirada inicial, una tirada grossíssima. Al cap d'un any d'Els Nou Regnes, havia anat molt bé de vendes, però eixa tirada inicial no s'havia esgotat [...]. Bé, doncs JD, per exemple, als 10 mesos d'aquella primera edició, anava per la sisena o setena".

La conclusió és tan aclaparadora com la lògica del capital: "Amb la qual cosa és lògic que m'apreten perquè faça thriller".

I nosaltres, egoistament, hem de celebrar que l'apreten. Perquè mentres l'elit cultural continua mirant-se el melic premiant novel·les en què no passa absolutament res, Santiago Díaz continuarà carregant amb eixa pesada motxilla de pedres, afilant el seu bisturí narratiu i perfeccionant l'art de no deixar-nos dormir.

Entrar en les seues pàgines és assumir la joiosa condemna de saber que no podràs eixir. I eixa màgia, mal que els pese als puristes, no la regala cap musa; es fabrica amb un talent descomunal i moltíssim ofici.