Set anys després que la mortífera DANA de setembre de 2019 inundara camps, municipis i vides a la Vega Baixa, l'ombra d'una nova catàstrofe hídrica torna a planejar sobre el sud de la província d'Alacant. En esta ocasió, la veu d'alarma no prové únicament dels veïns. Els regants s'han sumat a les històriques reivindicacions dels veïns de la platja Babilònia de Guardamar del Segura, les vivendes centenàries dels quals continuen amb l'espasa de Damocles del derrocament executiu sobre els seus caps. Per primera vegada els agricultors denuncien els lamentables efectes de l'espigó de la desembocadura del riu a Guardamar, construït als anys 90 amb una orientació contrària a la lògica del Mediterrani occidental.

ASAJA Alacant ha decidit formalitzar la seua exigència davant el Govern d'Espanya perquè de manera inajornable s'aborde la reforma estructural de l'espigó nord de la desembocadura, un dic de més de 700 metres l'orientació contrària del qual a la dinàmica marina ha transformat l'eixida natural del riu en una trampa de sediments i un obstacle crític en situacions de riuada. Se sumen als veïns que denuncien que impedeix el trasllat de sediments a les platges, degradant-se fins a la seua desaparició.

La postura de l'empresariat agrari no representa un simple capritx, sinó la constatació d'un error de disseny que acumula més de tres dècades de polèmica, literatura científica i informes desatesos.

Entre 1990 i 1994, la Confederació Hidrogràfica del Segura va executar la canalització de la desembocadura amb la construcció d'un espigó orientat en sentit Est i Nord-est. La infraestructura va ser concebuda contravenint la lògica litoral de la costa llevantina i la pròpia força del corrent de l'estuari. En oposar-se a la deriva de l'onatge dominant, l'obra va alterar tràgicament l'equilibri dinàmic de l'ecosistema: va interrompre el flux d'arena cap al sud de la costa, provocant una regressió atroz que ha engolit més de setze mil metres quadrats de litoral a Guardamar i, de manera simultània, va bloquejar la capacitat natural del llit per expulsar els seus cabals.

El resultat ha sigut un lent ofegament de la desembocadura. El riu Segura, caracteritzat per un marcat règim torrencial, es veu obligat a canalitzar les seues avingudes a través d'un coll d'ampolla que s'estreny any rere any a causa de l'acumulació incessant de graves i arenes. Un problema que patixen a diari també els amarristes del port esportiu, sense calat per a poder utilitzar les seues embarcacions.

Les lectures batimètriques a l'interior de la desembocadura mostren com el calat ha descendit dràsticament fins a cotes insuficients, deixant inoperatiu el port esportiu existent i imposant la necessitat de continus dragats que no resolen la causa del problema.

Durant els episodis de precipitacions extremes, com els viscuts en 2019, la pròpia Administració va haver de recórrer a mesures d'urgència com la ruptura del dic central per intentar que el volum desbordat trobà una via d'eixida a la mar.

Des del punt de vista del camp alacantí, les mesures de laminació a les capçaleres -com les llargament promeses preses de regulació a la rambla d'Abanilla o la conca de Tabala- resultaran totalment inútils si l'artèria principal de la comarca manca d'una boca neta per on desaiguar. Els agricultors denuncien que les quantioses inversions realitzades en la modernització d'atzarbes, séquies i en el dragatge del llit vell patixen un menyscabament permanent per culpa d'esta barrera artificial.

La falta de fluïdesa a la desembocadura genera un retrocés de les aigües que eleva el risc d'inundació sobre els cultius tradicionals de l'horta, amenaçant la rendibilitat i la seguretat jurídica de milers d'explotacions.

El dilema de Guardamar ha sigut objecte d'una profusa documentació al llarg dels anys. Distints anàlisis i investigacions han anat traent a la llum que l'obra va mancar en el seu origen del preceptiu estudi d'impacte ambiental que exigia la legislació aplicable en l'època de la seua projecció.

A esta carència inicial s'han sumat en els últims anys posicionaments contundents. La pròpia Generalitat Valenciana ha arribat a reclamar la reestructuració de l'espigó per a frenar la destrucció de la massa forestal de la pinada històrica -sembrada a principis del segle XX per l'enginyer Francisco Mira per fixar les dunes- i salvar el litoral de la comarca.

Davall d'això, el Ministeri de Transició Ecològica (i l'Ajuntament dirigit pel socialista José Luis Sáez per seguidisme amb el partit del Govern) ha mantingut una postura de paràlisi, justificant en ocasions la persistència del disseny o eludint assumir el cost tècnic de desfer una infraestructura que l'evidència científica qualifica d'error de càlcul. No debades, l'espigó va ser construït en l'etapa en què van coincidir governs municipals i central del PSOE, entre 1983 i 1995.

Mentrestant, la pèrdua d'aportacions sedimentàries cap a la mar priva la costa de la matèria primera imprescindible per a la regeneració natural de les dunes, derivant en paradoxes on es gasta diners públics en extraure arenes del fons del riu que són les mateixes que falten en la primera línia de platja.

Amb la incorporació dels agricultors a este bloc de reclamació, la qüestió de la desembocadura transcendeix la vessant merament mediambiental o de protecció del patrimoni històric i costaner per a convertir-se en una prioritat de seguretat territorial. ASAJA Alacant exigix a l'Estat l'establiment immediat d'un calendari pressupostari i institucional concertat amb l'administració autonòmica i les comunitats de regants.