L'aprovació definitiva de l'Ordenança Reguladora de les Habitatges d'Ús Turístic a Dénia (al BOP el passat 24 d'agost) ha marcat un punt d'inflexió en la gestió del model turístic a la província d'Alacant, situant-se a l'avantguarda de la intervenció pública davant el fenomen del lloguer vacacional. El document oficial, que desestima les al·legacions del sector i blinda les zones més tensionades del municipi, imposa un règim draconià en el nucli urbà i barris històrics com Baix la Mar o Les Roques, on es fixa un topall d'implantació d'apenes l'u per cent sobre el parc residencial.
Este dràstic model normatiu, que desplaça la possibilitat de qualsevol desenvolupament moderat cap a la perifèria i l'àrea nord del terme municipal, respon a la urgència de contindre l'expulsió del resident habitual i frenar l'encariment desorbitat dels lloguers. Dénia ha decidit no esperar més i ha utilitzat la capacitat de zonificació urbanística que li atorga la legislació autonòmica per a aplicar un dels frens més severs de tota la Comunitat Valenciana, projectant un missatge clar sobre els límits de la turistificació en la costa alacantina.
Este pas avant en la Marina Alta no és un fet aïllat, sinó la punta de llança d'una corrent restrictiva que s'expandix per les comarques septentrionals i l'Alacantí. A la ciutat d'Alacant, l'Ajuntament va decretar la suspensió cautelar de l'emissió d'informes de compatibilitat urbanística per a frenar la proliferació de pisos turístics en els barris del Centre Històric i Tradicional, on la convivència comunitària amenaçava amb trencar-se. Incloent-hi els blocs complets.
A la resta de Les Marines, municipis com Altea han consolidat regulacions fonamentades en mapes de vulnerabilitat residencial que fixen topalls de dotze habitatges turístics per cada cent immobles, mentre que a Xàbia es mantenen actives les moratòries a l'espera de concloure minuciosos estudis de capacitat de càrrega.
El diagnòstic en esta franja costanera és idèntic: nuclis urbans d'origen medieval o mariner, encaixonats geogràficament i urbanísticament entre la mar i la muntanya, patixen una pressió asfixiant sobre un sòl residencial escàs. La conversió accelerada d'habitatges habituals en allotjaments de rotació curta ha provocat un estrangulament de l'oferta de lloguer de llarga estada, impossibilitant la fixació de població jove i de treballadors essencials dels servicis públics o l'hostaleria.
Davant l'alarma social i el cadenat normatiu que definix Les Marines, la Vega Baixa del Segura oferix una realitat diametralment oposada on l'habitatge vacacional es percep amb una naturalitat exempta de conflicte. En un recent fòrum sobre habitatge residencial organitzat per EL ESPAÑOL, el mateix alcalde de Torrevieja, Eduardo Dolón, va escenificar esta singularitat en defensar que el turisme residencial constituïx un pilar estructural del model econòmic local i que els habitatges d'ús turístic no suposen un problema de convivència ni de desabastiment habitacional en el seu municipi.
La clau d'este contrapunt no residix en una simple divergència política, sinó en la conformació històrica del teixit urbà del sud alacantí. A diferència del model de Benidorm, caracteritzat per la concentració en altura i una potent planta hotelera regular, la Vega Baixa va optar des del boom desenvolupista per un creixement horitzontal massiu basat en urbanitzacions, xalets adossats, bungalows i complexes residències amb zones comunes.
Este planejament, desplegat al llarg de dècades en municipis com Torrevieja, Oriola Costa, Guardamar del Segura o Pilar de la Horadada, va ser concebut des del seu propi disseny sobre plànol per a acollir el descans estiuenc i la residència de temporada de milers de famílies nacionals i jubilats europeus.
Davant l'històrica absència d'un parc hoteler de gran escala capaç d'absorbir per si mateix el volum de visitants, l'habitatge turístic actua a la Vega Baixa com l'evolució digital i ordenada del lloguer estiuenc tradicional. El parc immobiliari de la comarca no s'ha vist desposseït de la seua funció social primària perquè el sòl urbanitzable ha sigut abundant i el producte immobiliari es va projectar expressament per a l'allotjament vacacional.
Mentres que al nord de la província l'arribada del pis turístic ha suposat la colonització i substitució de finques plurifamiliars en barris consolidats, al sud representa l'activació econòmica d'un parc de segona residència preexistent que revitalitza el comerç, la restauració i els servicis locals sense expulsar el veí del centre.
La geografia del turisme a Alacant demostra així que un mateix fenomen normatiu i econòmic pot significar l'asfíxia per a una trama urbana fràgil o l'encaix natural en un model dissenyat per i per al turisme residencial.