Alacant va celebrar la passada vesprada de divendres alguna cosa més que una taula redona. Va celebrar un ascens, però sobretot va celebrar una manera d'entendre l'esport femení que va molt més enllà del marcador. Sota el títol “Alacant amb l'esport femení”, EL ESPAÑOL d'Alacant, amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana i la Fundació Lucentum, va reunir al CdT jugadores, responsable de base i una veu periodística per a posar damunt la taula una idea compartida: el creixement existix, però encara necessita estructura, relat i continuïtat.

“Alacant amb l'esport femení” va reunir protagonistes de distintes capes del projecte Lucentum per a parlar d'un equip que acaba de fer el salt a Lliga Femenina 2 i d'un ecosistema que comença a consolidar-se des de la base, el barri i els mitjans de comunicació.

La jornada va servir per a constatar que l'ascens del Lucentum femení no és una anècdota ni un premi aïllat, sinó la conseqüència d'un treball sostingut durant anys. I també per a recordar que, en l'esport femení, cada avanç competitiu arrossega una pregunta inevitable: com es sosté eixe creixement quan desapareix l'eufòria del triomf?

En la taula, eixe dubte va aparéixer una i una altra vegada, formulada de distintes maneres per jugadores, per qui treballa amb xiquetes en la Zona Nord i per un periodista que no va eludir l'autocrítica del sector.

Judit Farrando va ser una de les veus que millor va resumir eixa sensació de canvi d'etapa. Va parlar d'una temporada de transició, però també d'il·lusió, conscient que la nova categoria exigirà més viatges, més desgast, més preparació i una professionalització més fina de tots els detalls. El seu missatge no va ser d'alarma, sinó de realisme: el salt és il·lusionant, però obliga a mirar de front l'exigència d'una lliga més dura, més llarga i més cara. En les seues paraules va quedar clara la idea que el club ja ha demostrat capacitat per a competir; ara ha de demostrar capacitat per a assentar-se.

En el terreny professional, la jugadora va ser molt nítida a l'assegurar: “Ací no hi ha cotització laboral, no hi ha res laboral. O siga, al final juguem perquè volem jugar, ens suposa un esforç jugar, però estem disposades a acceptar-ho i a nivell econòmic i laboral el bàsquet no et trau de res".

Judit Farrando

“Ací no hi ha cotització laboral, no hi ha res laboral. O siga, al final juguem perquè volem jugar, ens suposa un esforç jugar, però estem disposades a acceptar-ho i a nivell econòmic i laboral el bàsquet no et trau de res"

Adriel Sánchez va portar eixe argument un pas més enllà a l'explicar que el projecte no ha sorgit de la improvisació, sinó d'una base construïda amb paciència. Va recordar que l'equip s'ha anat fent fort a partir de la complicitat interna, d'una plantilla que es coneix, s'entén i s'ha anat consolidant a poc a poc.

Eixa mirada cap a dins va ajudar a entendre que l'ascens no arriba com una explosió efímera, sinó com la conseqüència lògica d'una estructura que ha anat madurant. I va deixar una altra idea important: que el nou escenari no dependrà només del que passe en la pista, sinó també del suport que reba fora d'ella.

En qualsevol cas, va demanar paciència a l'afició: "Mai se sap realment si s'està preparat o no per a este salt, però al final és un any de transició i hem de tindre paciència. Tothom ha d'entendre que el voluntarisme és necessari completament per als anys de transició”.

Adriel Sánchez

"Tothom ha d'entendre que el voluntarisme és necessari completament per als anys de transició”

La intervenció de Nayara Agüir, la més jove de les jugadores, va aportar una altra capa de sentit a la jornada. La seua història, la d'una jugadora que ha crescut en el club des de categories inferiors fins a debutar amb el primer equip, simbolitza la importància de la pedrera com a espai de formació esportiva i humana.

Nayara va parlar amb naturalitat de sacrifici, d'oportunitats i d'esforç, i va recordar que arribar dalt no depén únicament de tindre talent, sinó de sostindre'l en el temps. La seua presència en la taula va reforçar una de les grans virtuts del Lucentum: la capacitat de generar pertinença i de fer que una jugadora jove senta que el primer equip no és una meta llunyana, sinó una possibilitat real.

Nayara Agüir

"Des del meu punt de vista no ha sigut qüestió d'oportunitats, perquè al final, tant jo com moltes altres de les meues companyes, hem tingut l'oportunitat d'estar en el primer equip, tant en entrenaments com en partits i al final crec que el que és important és el sacrifici que cadascuna està disposada a assumir"

"Des del meu punt de vista no ha sigut qüestió d'oportunitats, perquè al final, tant jo com moltes altres de les meues companyes, hem tingut l'oportunitat d'estar en el primer equip, tant en entrenaments com en partits i al final crec que el que és important és el sacrifici que cadascuna està disposada a assumir", va assegurar la jugadora.

Repte social més enllà de l'esportiu

Però si hi hagué una part del debat que va ampliar de veritat el focus va ser la intervenció d'Alicia Martínez Moreno, coordinadora de Lucentum Zona Nord. El seu testimoni va connectar el bàsquet amb la funció social de l'esport i va situar el projecte en un terreny molt més ampli que el purament competitiu.

Alicia va parlar de xiquetes, de famílies, de barris amb menys recursos i de la importància que l'esport femení arribe allà on abans amb prou feines tenia presència. Va explicar que el projecte ha tingut una resposta immediata en la zona, fins al punt d'omplir places disponibles des del primer dia, i va subratllar que el fet que les responsables visibles del programa siguen dones també multiplica el seu valor com a exemple. En el seu relat, l'esport no apareix com a entreteniment ni com a accessori, sinó com una porta d'entrada a la igualtat, a la participació i a l'autoestima.

Este paper social del Lucentum va quedar encara més clar quan va explicar que les xiquetes del barri seguixen les jugadores, les reconeixen, els demanen camisetes i les convertixen en referents quotidians. No són models llunyans vistos només per televisió, sinó noms i rostres que apareixen en el seu entorn immediat, en el col·legi, en els entrenaments o en les visites puntuals a activitats del club. Ahí residix gran part de la força del projecte: en la seua proximitat, en la seua capacitat perquè una xiqueta de la Zona Nord puga imaginar-se a si mateixa vestida de curt i defensant els mateixos colors.

Alicia Martínez

"La mitjana nacional de participació de xiquetes migrants en l'esport és d'un 32% i en Fundació Lucentum tenim una participació del 63%, o siga, estem duplicant la participació"

A més, va introduir un aspecte cultural important en el debat: "En la zona nord i en concret on estes dues temporades hem estat entrenant, que és en Colònia Requena, hi ha una majoria àrab, que en la seua majoria a més ve de creences musulmanes i sabem que en branques molt fonamentalistes de l'Islam encara la participació de la dona en l'esport doncs això és un repte també a nivell familiar".

"La mitjana nacional de participació de xiquetes migrants en l'esport és d'un 32% i en Fundació Lucentum tenim una participació del 63%, o siga, estem duplicant la participació, la mitjana de participació nacional en projectes com estos", es va enorgullir.

La taula va donar també espai a la mirada més incòmoda, la mediàtica. Pablo Verdú, periodista esportiu d'EL ESPAÑOL, no va esquivar la qüestió de fons: l'esport femení continua sense rebre el mateix tractament que el masculí, ni en exposició, ni en seguiment, ni en conversa pública.

La seua intervenció va tindre un punt d'autocrítica valuós perquè no es va limitar a assenyalar l'audiència o el mercat, sinó que va posar el focus en les rutines de les redaccions, en la reducció de plantilles i en la tendència a viure pendent del que genera més clics. Des d'ahí va defendre que la missió del periodisme no pot ser només perseguir el que més tràfic produïx, sinó també contar allò que importa encara que no sempre siga el més rendible.

Verdú va afegir a més una reflexió cultural que va travessar l'acte sencer: l'esport femení no necessita ser comparat permanentment amb el masculí per a ser valuós. El problema no és que les dones juguen a “una altra cosa”, sinó que durant massa temps s'ha volgut mesurar el seu rendiment amb un patró alié, com si l'única manera de reconéixer el seu mèrit fora posar-lo sempre en relació amb el referent masculí.

El seu argument va connectar amb la resta de la taula perquè, en el fons, el que demanaven les jugadores i el que reclamava la responsable del projecte social en la Zona Nord d'Alacant era exactament això: ser valorades pel que són, no pel que suposadament els falta per a assemblar-se a altres.

Pablo Verdú

"La gent s'ho ha de creure i ha de pensar que és un producte que es pot vendre i que té valor de mercat per si mateix (…) Ha d'haver una conscienciació que invertir en l'esport femení és una cosa que està calant en la societat”

Inclús va reivindicar la importància de la implicació econòmica de les empreses en el manteniment de projectes com el Lucentum Femení: "La gent s'ho ha de creure i ha de pensar que és un producte que es pot vendre i que té valor de mercat per si mateix (…) Ha d'haver una conscienciació que invertir en l'esport femení és una cosa que està calant en la societat”.

En eixe sentit, l'ascens del Lucentum femení parla de competitivitat, d'ambició i de treball ben fet, però també d'una ciutat que pot trobar en l'esport femení un relat poderós, propi i cada vegada més visible.

El club ha fet un salt esportiu, però la jornada va deixar clar que la seua influència ja venia creixent per altres camins: en la base, en els barris, en la relació amb les famílies, en la construcció de referents i en la progressiva normalització de vore dones protagonitzant projectes que abans pareixien reservats a l'òrbita masculina.

La gran conclusió de la vesprada va ser que el Lucentum femení no sols ha ascendit de categoria. Ha ascendit també a un espai de major responsabilitat pública. A partir d'ara, cada partit, cada patrocini, cada imatge i cada iniciativa de pedrera diran alguna cosa més que el resultat d'una jornada.