La política de gestió del litoral a Espanya a través de la seua Llei de Costes (1988, però pendent de revisió a instàncies del Senat) torna al debat internacional per la severitat amb què el seu marc normatiu actua sobre la propietat privada. Un exhaustiu informe tècnic elaborat per la Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Europa (UNECE) ha posat de manifest profundes dubtes sobre la compatibilitat del sistema costaner espanyol amb els estàndards europeus de protecció dels drets de propietat.
Aquest assenyalament internacional no és nou. En 2009 la polèmica aplicació de la Llei de Costes i els abusos urbanístics al litoral espanyol van desencadenar un intens xoc amb les institucions comunitàries a través del denominat informe Auken. Aprovat pel Parlament Europeu, el dictamen va denunciar amb duresa la indefensió jurídica i la manca d'indemnitzacions justes a què s'enfrontaven milers de propietaris europeus a la costa espanyola.
L'informe recent de la UNECE que ha donat a conéixer l'associació Som Mediterrania reobri de ple eixa mateixa ferida la mateixa setmana en què el Tribunal Constitucional ha fallat en contra de la Llei de Costes valenciana donant la raó al Govern i contra el patrimoni històric, cultural i etnològic a la Comunitat Valenciana. Lluny d'haver-se esmenat després dels avisos de la Unió Europea, el model confiscatori i desproporcionat de l'Estat sobre la propietat privada a la franja marítim-terrestre ha persistit fins a consolidar una anomalia sistèmica que torna a quedar sota la lupa dels organismes internacionals.
El document, aprovat en el marc de les sessions del comité sobre administració de terres a Ginebra, analitza les legislacions sobre franges d'aigua de 28 països de l'entorn comunitari i global, concloent que la praxi espanyola representa un model singularment lesiu per als titulars de terrenys costaners.
El nucli de les advertències abocades per l'organisme internacional resideix en el mecanisme de deslinde contemplat en la Llei de Costes de 1988. A diferència del que passa a la gran majoria de les nacions desenvolupades examinades, on la incorporació de terrenys privats al domini públic es canalitza a través d'expropiacions forçoses acompanyades de la corresponent i justa indemnització a valor de mercat, el sistema espanyol opera mitjançant l'extinció directa del títol de propietat.
En el seu lloc, l'Estat atorga una concessió administrativa de caràcter temporal i precari, sense abonar cap compensació econòmica als legítims propietaris, fins i tot en casos on els immobles o parcel·les comptaven amb inscripcions centenàries en el Registre de la Propietat.
Les xifres analitzades en l'informe reflectixen la magnitud d'este procés de demanialització. Des de l'entrada en vigor de la norma en 1988, la superfície declarada com a domini públic marítim-terrestre al litoral espanyol ha experimentat un creixement exponencial, passant de les 13.560 hectàrees inicials a superar les 155.000 hectàrees en l'actualitat. Esta ampliació implica que al voltant de 141.440 hectàrees que anteriorment es trobaven en mans privades han passat a titularitat estatal a cost zero per a les arques públiques, segons les dades recollides en el dictamen internacional.
La investigació documenta també l'enderrocament de milers d'edificacions i l'enviament d'ordres de desallotjament amb terminis peremptoris de només uns dies, afectant de manera directa a xicotets propietaris i a poblats mariners tradicionals.
El dictamen tècnic de la UNECE resulta especialment crític en contrastar el règim espanyol amb les normatives de països veïns. En Estats com Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Regne Unit o Portugal, les restriccions imposades per motius ambientals, de resiliència o de defensa davant d'inundacions es compensen garantint la valoració del patrimoni afectat, cobrint costos de trasllat i fins i tot permetent la revisió judicial efectiva de les decisions administratives.
Espanya s'alinea així amb una interpretació demanial rígida en què la redefinició física de la vora per l'acció de la mar o els criteris governamentals anul·la automàticament el dret dominical sobre el terreny. A esta despossessió econòmica se suma una severa asimetria en el pla processal i fiscal.
A més, el text elaborat a Ginebra al·ludix al pelegrinatge judicial que han d'afrontar els ciutadans que intenten defensar els seus títols davant de la jurisdicció contenciosa-administrativa, en litigis que es prolonguen durant dècades i que freqüentment acaben en resolucions desfavorables per als administrats.
Es dona a més la paradoxa tributària que, fins que l'administració estatal formalitza la inscripció de la nova titularitat pública en els llibres registrals, els antics propietaris continuen estant legalment obligats a assumir els deutes i la càrrega impositiva associades a béns dels quals ja han sigut privats de fet.
Davant de la contundència d'estes conclusions, el moviment cívic Som Mediterrania i diverses associacions del litoral han anunciat la posada en marxa d'una ofensiva institucional que traslladarà l'informe de les Nacions Unides davant de les comissions del Parlament Europeu.
Els col·lectius d'afectats exigixen la paralització immediata de tots els expedients de deslinde en tramitació, la suspensió de les ordres d'enderrocament pendents i una profunda reforma legislativa que adeqüe la Llei de Costes espanyola a les garanties constitucionals de seguretat jurídica i indemnització equitativa que regixen a la resta del continent europeu.