La citació judicial de Cristina Narbona pel "cas fontanera" ha tornat a posar la presidenta del PSOE a l'epicentre del soroll polític nacional. Però a centenars de quilòmetres de l'Audiència Nacional l'eco de l'escàndol ha despertat fantasmes molt diferents. Per a la província d'Alacant, el retorn de l'exministra antitrasvasista als titulars no té a vore amb la fontaneria partidista, sinó un recordatori de la profunda ferida que va deixar el seu pas pel Ministeri de Medi Ambient.

Vint anys després de la derogació del Transvasament de l'Ebre, el camp, la política i l'economia alacantina passen comptes i aprofiten el focus sobre Narbona per a reactivar la memòria dels seus greuges hídrics i denunciar que, sota l'empara d'aquell gir ideològic, les decisions vitals per al sud-est espanyol es continuen prenent sota la influència invisible del seu llegat.

En absolut té a vore amb la sorpresa d'una de les persones amb pitjor premsa en províncies com Alacant, té a vore amb la memòria. I és que per a entendre el descrèdit de Narbona que estos dies ressorgeix al llevant espanyol, cal viatjar a les eleccions de 2004. En assumir la cartera de Medi Ambient, Narbona no sols va aplicar un programa electoral; va executar un canvi de paradigma total. Va obrir de bat a bat les portes del Ministeri a la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (FNCA), un col·lectiu d'acadèmics i ecologistes que impugnava l'enginyeria hidràulica tradicional i els transvasaments massius entre conques.

El primer que va fer va ser derogar el transvasament de l'Ebre, que havia sigut aprovat per la majoria del Congrés. El transvasament s'inclogué en la Llei 10/2001, de 5 de juliol, del Pla Hidrològic Nacional (PHN), sota el segon govern de José María Aznar (PP). En aquell moment, el PP comptava amb majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, la qual cosa va facilitar la seua aprovació parlamentària, encara que també va sumar el suport d'altres forces polítiques minoritàries, entre altres CiU.

D'esta manera, una llei debatuda i aprovada en les Corts Generals, va ser tallada d'arrel a penes tres anys després (en 2004) mitjançant un Reial Decret-llei d'urgència signat pel nou Consell de Ministres de Zapatero. De fet, comptava fins i tot amb l'aval d'Europa. La llei de 2001 havia declarat el Transvasament de l'Ebre com a obra d'"interés general de l'Estat". Açò implicava una reserva pressupostària i obria la porta al finançament dels fons europeus (FEDER).

La ministra va substituir la política de transvasaments per les dessaladores (el programa AIGUA), va elevar la protecció ambiental dels rius a la categoria de prioritat absoluta. Allò va ser vist a Alacant com una declaració de guerra econòmica. Dos dècades després, l'aigua dessalada continua encadenada a uns costos energètics inassumibles per a molts llauradors de la Vega Baixa, i les infraestructures promeses arrosseguen l'estigma de la ineficàcia i el retard crònic.

L'"Estat profund" de la gestió hídrica

La clau de l'anàlisi actual no radica en el que Narbona va fer com a ministra, sinó en el que va deixar dins de l'aparell de l'Estat. El sector agroalimentari alacantí i els successius executius de la Generalitat Valenciana coincideixen en un diagnòstic: la "Nova Cultura de l'Aigua" es va convertir en la doctrina oficial del cos tècnic del Ministeri i de les Confederacions Hidrogràfiques (particularment les del Tajo i el Xúquer).

Han passat ministres i governs de diferents colors però l'estructura funcionarial, els redactors dels Plans Hidrològics i els tècnics encarregats de visar els cabals ecològics romanen. Des d'esta perspectiva, les decisions més recents i polèmiques de l'actual Ministeri de Transició Ecològica de Teresa Ribera -com el blindatge dels cabals ecològics del Tajo que retalla per defecte l'enviament d'aigua al Segura- no són fets aïllats. Són la conseqüència lògica d'una maquinària burocràtica modelada en l'era Narbona, un "Estat profund" (o deep state) ecològic que opera amb criteris tècnics fortament impregnats d'una ideologia concreta.

Per a colmo, amb la nova política hídrica un altre transvasament dins de la mateixa comunitat autònoma, el del Xúquer-Vinalopó, va patir tal colp que encara 20 anys després no està del tot operatiu. Narbona i els seus tècnics van canviar en 2005 la presa d'aigua de la conducció des de Cortes de Pallars a la capçalera del riu a l'Assut de la Marquesa de Cullera, en la seua desembocadura. I la contaminació en este punt feia impossible l'arribada d'aigües a determinats cultius que es nodrixen d'aigües netes.

Es tractava d'una aigua amb un altíssim nivell de salinitat, nitrats i conductivitat, que els llauradors alacantins consideraven que "cremava" els seus cultius tradicionals (com el raïm de taula del Vinalopó o els fruiters). A més, al baixar l'aigua al nivell de la mar per a conduir-la posteriorment a Alacant calia tornar a impulsar-la cap amunt salvant un gran desnivell geogràfic. Açò va multiplicar els costos de l'energia per al bombeig, encarint el preu del metre cúbic per als regants.

També com a ministra, a la província d'Alacant, la política de Costes de Cristina Narbona va consistir en l'aplicació a rajaploma i amb un criteri estrictament restrictiu de la Llei de Costes de 1988. Durant el seu mandat, es va impulsar de manera massiva i implacable el procediment de deslinde:

Ho va fer en Dénia i Guardamar, que encara patixen les conseqüències de la seua nefasta política a juí dels propis veïns, però també en altres municipis com Elx o Calp.